Píndoles

Jo volia que aquest blog fos una mena de dietari de coses que em van passant. Volia expressar aquí imatges, escenes del meu dia a dia i de coses que normalment passen per alt i que copsar-les i deixar-les aquí plasmades, podria ser una forma de recordar-les i retre-les un petit homenatge.

Volia escapar-me de la política. No en soc un gran seguidor, ni analitzador de tertúlies i debats i ja hi ha molts blogs que en parlen, de política.

Però sembla que no podrà ser. El meu dia a dia es veu afectat per les decisions polítiques (més ben dit, judicials) i m’atabalen, em sorprenen, em fan enrabiar, i desfermar els pensaments més irats i d’odi. Procuro calmar-me, però em costa, i molt. Encara em sorprèn que ahir no s’hagués desencadenat una batalla campal per la ciutat: es respirava ira. No és decepció. Ja no ens deceben: ens irriten!

El meu pensament d’avui, en aquest dia plujós, gris i fred és per aquells que son a la presó de la manera més injusta, acusats falsament d’accions no comeses, amb el vist-i-plau del gobierno español (en minúscules i cursiva, perquè no és una institució, sinó una expressió barroera idiomàtica d’una llengua que per mi serà estrangera per sempre més en els meus escrits, tot i que sigui la meva llengua materna).

L’odi habita en el meu interior, i la pena, i la tristesa, i l’angoixa, i la desesperació d’aquesta indefinible situació. I quan arribi el judici, què? Què hem d’esperar? Qui ampararà els presos de les mentides sobre les quals es basen les acusacions? Què podem fer? però què podem fer?

En fi, llegeixo articulistes i opinions diverses. Sembla que hem acabat una fase i n’ha de començar una altra i que això va per llarg…potser el nostre paper és el de no defallir i continuar i crec que potser és un bon consell: els catalans, en general, tendim a ser formiguetes, mentre que altres societats tendeixen a ser cigales…, el que no sabem és quants hiverns hauran de passar abans que la cigala mori de fred mentre la formiga s’atipa, al caliu de la nova llar…