Diletant i dissonant

Comença a generalitzar-se la sensació –en alguns aspectes, més sensació que altra cosa– que la situació econòmica s’està redreçant, que les condicions per a la recuperació ja afloren. Justament per això, hauríem de ser conscients que la nostra recuperació depèn de la qualitat i l’agilitat de les decisions econòmiques que adoptem.

S’ha afirmat amb insistència que l’economia posterior a la crisi ha de tenir elements molt diferents dels que dominaven l’economia anterior a la crisi. Tanmateix, no s’han aprofitat aquests anys per a fer els canvis necessaris. El model econòmic d’avui és, essencialment el mateix d’abans i aquells factors que van menar-nos a la crisi només s’han atenuat, però no s’han dissipat.

Ens toca, doncs, combinar aquests canvis imprescindibles del model econòmic amb l’impuls de la recuperació. No podem esperar més o entrarem en un cicle precrisi semblant a l’últim, el que ara abominem amb paraules gruixudes.

De tots els canvis que s’han d’introduir, n’hi ha un que guanya pes aquests últims mesos: la necessària lluita contra la desigualtat social. De fet, Espanya és un dels estats europeus en què aquesta desigualtat ha crescut més durant la crisi. Hi ha d’haver, doncs, un propòsit clar d’identificar i corregir aquells factors estructurals que causen desigualtat, que impedeixen que l’esforç individual sigui degudament recompensat.

Abans de la crisi, aquesta tendència a la desigualtat estava ben consolidada, amb un imaginari en què se es donava per assumit que qui no feia diners era perquè no s’ho mereixia. Durant la crisi, les polítiques d’austeritat han afectat molt asimètricament la societat, de manera que els sectors més vulnerables l’han patida molt més. Per això, és crític que, en la recuperació, tinguem ben present aquesta nociva tendència i arbitrem les mesures oportunes perquè les classes mitjanes tornin a augmentar en pes i en capacitat d’empènyer un país dinàmic i cohesionat. Recuperar-nos ha de ser, necessàriament, recuperar-nos també de la desigualtat.