Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Si volguéssim triar una característica social especialment destacada dels temps que vivim, potser hauríem de decantar-nos per l’exacerbada capacitat dels grups humans per a sentir-se minories agredides. En l’actualitat, hem d’estar molt amatents a allò que diem pel noble desig d’evitar ofenses innecessàries, però també ho hem d’estar per una actitud més cauta: perquè no ens acusin de falta de respecte. És tan fàcil de fer algun comentari que, sense pretendre-ho, sembli vexatori per a una religió, una ètnia, una minusvalidesa…!
Abans es deia que no ofèn qui vol sinó qui pot. Ara, potser hauríem de dir que se sent ofès qui vol i no qui pot (és a dir, qui tindria motius certs per a sentir-se’n).
Òbviament, la dignitat de les persones obliga a ser curosos amb el llenguatge que fem servir. No obstant això, trobo exagerat que es comenci a revisar el lèxic, l’art o, fins i tot, la geografia en ares de polir la llengua de qualsevol referència que algú pugui trobar ofensiva!
Mark Monmonier, professor de la nord-americana Syracuse University, explica uns quants casos sorprenents al seu llibre From Squaw Tit to Whorehouse Meadow: how maps name, claim and infame (University of Chicago, 2006). En citaré un exemple: prop de Nova York hi havia el Niggerhead Point. A partir de la Segona Guerra Mundial, va canviar-se el nom d’aquest lloc per Negrohead Point. Ara, s’anomena Graves Point. Tot això als mapes, esclar, perquè en la parla col·loquial aquests fenòmens de substitució són extraordinàriament lents.
Nigger era un epítet que s’aplicava despectivament als afroamericans. Les seves connotacions racistes van fer que algun cartògraf amb mala consciència optés, a mitjan segle XX, per negro, una forma que aleshores es considerava més respectuosa. Fins i tot, la doctrina reivindicativa de la igualtat de drets es coneixia per negroism.
Al decenni de 1970, aquest terme també va caure en desgràcia i, encara que es conserva en algunes expressions acceptables, el seu ús es troba en franca retirada. Passar de Niggerhead a Negrohead fou fàcil, però arribar a Afroamericanhead hauria exigit un salt excessiu. Potser per això es va imposar el neutre Graves Point.
Aquesta temptació de polidesa extrema arribarà algun dia a casa nostra. Ja ho constatem a l’idioma –des de les recomanacions sobre l’ús del gènere fins a la purga de locucions populars com fer el gitano o anar a veure el moro Mussa. No trigarà a afectar altres aspectes de la nostra cultura, com la denominació de carrers, el contingut de contes o cançons tradicionals, etc. De fet, al País Valencià ja coneixen la controvèrsia sobre la festa de moros i cristians, a la Catedral de Santiago han hagut d’amagar la imatge coneguda com Santiago Matamoros i a l’Aragó tenen problemes amb el seu escut heràldic (en un quadrant hi ha quatre caps de moro).
Suposo que no es pot generalitzar, però em sembla que avançar per aquest camí ens portarà més maldecaps que beneficis. Ho justifico amb dos arguments principals:
Primer. Anul·lar aquests elements seria com fer una neteja cosmètica de la nostra història. Ni és positiu edulcorar-la fins a idealitzar-la ni ho és estigmatitzar-la fins a fer-nos sentir culpables de ser el que som. Deixem-ne els rastres que queden ben visibles i procurem aprendre-la i comprendre-la, sense mitificacions ni mixtificacions, en el seu context.
Segon. La majoria d’aquests elements avui no té cap motivació pejorativa. El seu origen s’ha perdut i són completament innocus. Només fan mal si hi ha un ànim inquisidor que hi busca injúries inexistents. El problema no està en unes expressions obsoletes sinó en les ganes de trobar-hi motius de queixa. No ens hauríem de deixar arrossegar cap aquest parany.
En aquest sentit, doncs, crec que és força més intel·ligent centrar-nos en el que, en anglès, anomenen hate speech, és a dir, en allò que es diu amb intenció d’insultar, intimidar o menysprear persones o grups per raó de la seva ètnia, la seva nacionalitat, la seva religió… No hauríem d’obsedir-nos a perseguir locucions populars, topònims o tradicions literàries; ben altrament, hauríem d’encalçar aquells que tenen una intenció manifesta d’agredir verbalment. No són els mots sinó les persones de qui ens hem de preocupar!
Canviar els elements històrics de la llengua, la geografia o la cultura és, al meu entendre un exercici perillós. Ja sabem que, en determinats moments, vam ser uns cafres i el millor que podem fer és reconèixer-ho i punt. No cal maquillar-ho.
Ara bé, si prosperen aquests aires de revisió, això tampoc no podríem dir-ho, perquè cafre és un mot manllevat als àrabs, que l’aplicaven als pobles subsaharians que no s’havien convertit a l’Islam i que, per això, eren considerats incivilitzats.
Com veieu, si acceptem d’explorar aquesta via, podem acabar fent muts i a la gàbia. De totes maneres, algú podria considerar aquesta frase feta poc delicada envers les persones privades de veu i ja ens tornaríem a ficar en camises d’onze vares. Esclar que aquesta altra expressió d’origen castellà, que significa complicar-se innecessàriament la vida, té el seu origen en un ritual que es feia quan s’adoptava un nen. Per tant, es podria interpretar com a denigrant per als adoptats –cada vegada més abundants a la nostra societat– atès que associa l’adopció amb el concepte negatiu de complicació.
I així podríem continuar sense aturador. Per això, potser més val no començar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut autor,
Estic molt d’acord amb tot l’article. Hi afegiria una observació: em sembla que l’expressió "camises d’onze vares" no és la correcta, sinó que la fórmula popular era "camins d’atzavares". És a dir, no et fiquis per camins intransitables plens d’atzavares (arbust) i dels quals en pots sortir ben esgarrinxat.
Cordialment,
El gitanet de ca la gavatxa