Diletant i dissonant

Ha passat un mes des de la seva entrada en vigor i el govern central ja amenaça amb un recurs d’inconstitucionalitat –i, per tant, amb la seva suspensió cautelar– la nova llei d’horaris comercials aprovada pel Parlament de Catalunya. Com que aquesta llei va passar pel filtre del Consell de Garanties Estatutàries i va adaptar-se a les seves observacions sobre aquells aspectes inadequats a la Constitució, ens podem preguntar a què respon el nou embat del PP contra el nostre model comercial.

La resposta és senzilla: els molesta la diferència. Com mostren altres iniciatives seves, tenen una obsessió constant amb la uniformitat. Volen que el seu model comercial –basat en una desregulació total, tant des del punt de vista d’horaris com d’implantacions– sigui l’únic vigent. No en tenen prou que sigui el més estès, l’acceptat per gairebé totes les comunitats autònomes; és imprescindible que no hi hagi cap dissidència, cap exemple que les coses poden fer-se d’una altra manera.

Dins de la pluralitat d’opinions, a Catalunya s’ha configurat un model comercial acceptat per la majoria d’agents socials i econòmics i per la majoria de forces polítiques. Un model que, amb les dificultats inherents a qualsevol activitat, funciona raonablement bé. Tanmateix, el govern central prescindeix d’aquest consens i decideix esberlar-lo sense altre motiu que l’afany uniformitzador.

No passa només al camp comercial. Hi ha molts àmbits de la vida catalana en què la forma d’organitzar-nos, àmpliament acceptada internament, és combatuda activament pel govern central, sobretot d’ençà del 2010, quan l’esperpèntica sentència contra l’Estatut els va obrir les portes a interferir lliurement en l’autogovern.

Per què avança el sobiranisme? En bona mesura, per això. Perquè els catalans ens adonem que no podem pactar entre nosaltres la manera d’organitzar-nos en aspectes tan elementals com el comerç interior i que el model majoritari ha de subordinar-se a interessos, polítics o econòmics, aliens al país. Amb aquesta actitud, ens envien un involuntari missatge subliminal: només podrem tenir el nostre model comercial si l’empara un estat propi.