Diletant i dissonant

El meu pessimisme sobre el futur ambiental és empíric. S’alimenta de tres constatacions principals:

1. Els problemes greus s’intensifiquen o s’estabilitzen, però no reculen.
2. Les polítiques ambientals que els aborden han demostrat la seva ineficàcia, però tothom les manté, de vegades amb més deler fins i tot.
3. La convocatòria als ciutadans perquè facin algunes coses (recollida selectiva, dia sense cotxes, apagades contra el canvi climàtic…) cultiva el sentiment d’implicació en la solució sense que aquestes accions serveixin, en realitat, per a gaire res.

Posem un exemple: el febrer del 2003, el ministre de transports britànic, aleshores John Spellar, anunciava que el 2020 s’hauria arribat a la producció massiva de cotxes d’hidrogen, la qual cosa seria una magnífica manera de tallar radicalment les emissions de gasos hivernaculars. Tan convençut n’estava que coronava el discurs amb una afirmació contundent: les piles d’hidrogen no són una altra bona idea sinó un imperatiu per al segon quart del segle XXI. [1] De fet, aquell any mateix, el 2003, estava previst de fer proves pilot amb autobusos d’hidrogen a Londres. No crec que ningú mantingui l’expectativa de la proliferació de vehicles d’hidrogen l’any 2020 ni els immediatament successius.

Podríem fer un repàs d’altres polítiques ambientals i hi trobaríem situacions anàlogues.

En l’àmbit de l’amenaça climàtic, els experts ens parlen que tenim una última finestra d’oportunitat en la pròxima quinzena d’anys.[2] Després es tancarà i la irreversibilitat dels efectes perjudicials es generalitzarà. ¿Serem capaços d’aprofitar intel·ligentment aquesta possibilitat? Difícilment.

La mentalitat del reformisme gradualista –tant aplaudida i practicada en els reptes de la sostenibilitat i predicada amb vehemència per mi mateix en el passat– ha demostrat la seva ineficàcia. No té sentit persistir-hi perquè ens ha abocat a la necessitat de mesures més contundents, més ràpides i més cares. Com més triguem a rectificar, més creixerà la contundència, la rapidesa i la caror del que serà necessari per a salvar-nos de la catàstrofe ambiental.

Advertits, n’estem. Si no assumim les nostres responsabilitats, no podrem donar-ne la culpa a ningú més. Ben altrament, els nostres fills i els nostres nets ens assenyalaran acusadorament amb el dit.

[1] Dalyell, Tam (2003) Westminster diary. New Scientist, 1 de març.

[2] Watts, Jonathan (2018) We have 12 years to limit climate change catastrophe, warns UN. The Guardian, 8 d’octubre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!