Terminologia sostenible

Volem un planeta sostenible. Aquesta ja és una proclama general, que fan seva fins i tot els enemics més declarats de les regulacions ambientals. Fruïm d’adjuntar l’adjectiu sostenible a qualsevol concepte: edificació sostenible, agricultura sostenible, turisme sostenible, transport sostenible, ciutat sostenible, energia sostenible… Tanmateix, oblidem que la sostenibilitat també exigeix una terminologia sostenible, és a dir, una terminologia que s’aguanti, que sigui coherent, que no despisti i que no ens inoculi idees errònies o fal·laces.

Aquest dèficit és atribuïble tant a polítics com a gestors, a activistes com a acadèmics, a directors de marquèting com a assessors de comunicació. I caldria corregir-lo perquè una terminologia descurada sol ser contraproduent: ens fa valorar malament l’adequació de les actuacions que promovem respecte dels objectius que anunciem.

No podem confondre l’economia circular amb una gestió evolucionada dels residus –de fet, l’economia circular nega l’existència de residus. El seu veritable propòsit és la reformulació de la política industrial i, per tant, els agents centrals del seu adveniment són les empreses de l’economia productiva, que s’han de repenjar en la innovació tecnològica i l’organitzativa.

No podem associar l’economia verda amb els camps convencionals de gestió ambiental (cicle de l’aigua, energies renovables, gestió de residus, explotació racional d’espais naturals…). Utilitzar el terme per a posar un llacet més bonic al paquet que ja teníem és un exercici frívol. En realitat, l’economia verda té a veure amb els fons d’inversió, amb els mercats de futurs, amb les polítiques fiscals, amb els criteris de les assegurances, amb la valoració econòmica de les empreses, amb els requisits per a obtenir crèdits, amb les normes i les pràctiques del comerç internacional…

No podem reduir la biodiversitat a llistes de fauna i flora, censos de població o campanyes per a salvar o reintroduir espècies emblemàtiques. La biodiversitat només té sentit en ecosistemes saludables. Aquests requereixen hàbitats funcionals, de prou extensió i amb la suficient connectivitat entre ells. En conseqüència, vol dir retirar les activitats humanes de certs territoris perquè recuperin un veritable estat natural i superar la nostra valoració d’un espai per l’estricta producció econòmica convencional.

No podem anomenar reciclatge a la recollida selectiva. Realment, l’únic que ens hauria d’importar és quant material som capaços de reintroduir al circuit productiu. La recollida selectiva i les seves variants més retro ho poden facilitar però no ho garanteixen en absolut. De fet, hauríem de ser proactius per a disposar ràpidament de tecnologies de separació més eficaces, que permetin abandonar aquest antieconòmic voluntarisme. En qualsevol cas, fixar-nos en l’èxit del mitjà (quant recollim als contenidors i amb quina “puresa”) i despreocupar-nos de l’assoliment de l’objectiu real (quant valoritzem efectivament sense perdre qualitat d’ús) és cedir a la facilitat de certes estadístiques per a emmascarar la dificultat de complir amb l’únic propòsit racional.

No podem valorar la mitigació d’emissions de gasos hivernaculars amb les variacions relatives que ens inunden. El que provoca l’escalfament global és la quantitat absoluta d’aquests gasos a l’atmosfera. Que cada unitat emissora redueixi en un determinat percentatge la seva contribució però l’increment d’unitats emissores sigui tal que provoqui que la quantitat global emesa augmenti ens hauria d’exaltar. En canvi, ens tranquil·litzem fent-nos aquesta trampa al solitari.

No podem mostrar-nos partidaris de la sobirania alimentària o dels productes de quilòmetre zero sense renunciar a una potent indústria agroalimentària amb vocació exportadora. Quin sentit moral té reivindicar que no depenguem d’altres per a sostenir les necessitats alimentàries de la nostra població si al mateix temps pretenem que altres poblacions depenguin dels nostres excedents productius? O som conscients que la sobirania alimentària implica l’autarquia generalitzada i suprimim les nostres ànsies exportadores o abandonem una expressió en què, en realitat, no creiem (ni és necessària per a la sostenibilitat).

La llista d’exemples podria estendre’s de manera gairebé indefinida. D’un temps ençà, s’ha posat en relleu la importància del relat en les nostres societats. Hi coincideixo plenament. Per a les comunitats humanes, el relat és un element aglutinador, cohesionador i, sobretot, motivador. No pot haver-hi progrés, equitat o sostenibilitat sense un relat adequat. Ara bé, el relat ha de ser honest, ha de ser coherent amb els propòsits i l’acció reals. No podem instal·lar-nos en un relat fictici –i el món de la sostenibilitat, especialment l’institucional, és molt propens a fer-ho– perquè el dia que, inevitablement, topem amb la realitat serà massa tard per a reaccionar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *