Els mitjans van plens de les decobertes i avanços més recents en les tècniques per obtenir cèl·lules amb una identitat genètica determinada i d’una funcionalitat desitjada. És l’objectiu final de la medicina regenerativa. Ara un equip de científics sudcoreans i altre britànic acaben de fer saber els seus resultats.
El cos d’un organisme pluricel·lular està constituït per milions i milions de cèl·lules amb activitats ben especialitzades. El moll científic de l’os tecnològic és que totes aquestes cèl·lules d’un individu, per molt diferents que ens semblen en forma i funció (cèl·lula de múscul cardíac, neurona, cèl·lula pancreàtica productora d’insulina, i així fins al final), totes tenen el mateix genoma. El que la biologia ens ha anat descobrint és tota la maquinària de connexió i desconnexió genètica que ho fa possible. Però encara falta moltíssim per saber dels processos més inicials, els més sorprenents: els que fan derivar tota aquella aclaparadora diversitat a partir d’una única cèl·lula, simètrica, amorfa, l’òvul fecundat. Només l’estudi científic directe d’aquests mecanismes genètics i bioquímics poden ajudar-nos a conèixer-los. I això vol dir fer experiments. Una de les aproximacions és precisament agafar una cèl·lula sense nucli (prèvia eliminació d’aquest) i implantar-li un nucli (un genoma) del pacient. Si aquesta reunió entre la cèl·lula acceptora i un genoma nou comença el seu programa de desenvolupament, tindrem finalment un conjunt de cèl·lules idèntiques a les del donant. Ara només cal esbrinar les instruccions, senyals químics, modulacions, perquè aquest procès siga eficaç i resulte en una població cel·lular amb característiques de cèl·lules del cor, del cervell o del pàncrees. Amb aquestes podríem intentar reparar un infart de miocardi, un Parkinson o una diabetis. Ara sabem que s’està tractant d’arribar experimentalment a l’obtenció de tipus cel·lulars diversos. Els passos cap a la clínica són, de moment, pura teoria.
Sobta la reacció de personatges com Bush que, curiosament, entrebanquen el progrés científic i mèdic per raons purament ideològiques. És molt difícil unificar les consideracions morals cap a les cèl·lules humanes en cultiu al laboratori, des de diverses cultures. Però cal anar molt alerta amb els bioètics que creixen darrerament com els bolets. Aquesta situació recorda molt el rebuig ideològic dels organismes modificats genèticament (atesa la inocuïtat i seguretat sanitària que hi ha al darrere). En qualsevol cas, la ciència segueix avançant en Corea del Sud i en Gran Bretanya, dos dels països més progressistes en aquest territori. Les mesures legislatives anunciades a l’Estat Espanyol són prometedores.
Per a informar-se amb molta precisió sobre aquestes qüestions, el llibre de David Bueno Òrgans a la carta (Omnis Cellula, 2005) ens endinsa amb destresa en els fonaments biològics d’aquestes tecnologies, mentre el d’Arlene J. Klotzko Vols clonar-te? (Bromera/Universitat de València, 2004) a més explica molt bé com es va conduir el debat a Gran Bretanya, cosa que revela el nivell superior de democràcia que gaudeixen, i alhora ens fa reflexionar sobre la diferència entre identitat genètica i identitat personal.
Hi ha altres comentaris en aquest mateix bloc (Vull ser clonat, Cèl·lules troncals: controvertides però necessàries).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!