El buit del temps

Nicholas Wade és un periodista científic que escriu per al New York Times (ací hi ha un recull dels seus articles). En l’edició d’ahir apareix un dels seus reportatges dedicats al que ell considera que són els quatre avenços més recents en el camp de l’origen de la vida.
De primer Wade ens introdueix en la recerca de Jack Szostak (facultat de medicina de Harvard) sobre vesícules lipídiques com a models de les cèl·lules més primitives. El laboratori de Szostak és un dels més actius en aquesta investigació i el que ha produït els resultats més espectaculars dels darrers anys. La combinació de les vesícules amb la replicació de polímers simples ha estat una de les aprotacions més originals. Es poden veure una sèrie de vídeos per a introduir-se en aquest territori.
Un dels problemes clàssics, d’aquells enigmes irresolubles que hom planteja en la discussió de l’origen de la vida, és l’origen dels monòmers adequats per a la síntesi de polímers genètics, en particular l’RNA. M’agrada recórrer en classe al text clàssic de Stanley L. Miller i Leslie Orgel on diuen allò que l’enllaç glicosídic dels ribonucleòtids es resisteix al combat dels químics prebiòtics. Així ha estat en els darrers 50 anys fins fa unes setmanes. El treball del químic de la universitat de Manchester John Sutherland és espectacular. No sols pels resultats impecables assolits durant la síntesi abiòtica dels ribonucleòtids sinò perquè ens mostra, una vegada més, que són les camins estranys, no convencionals, els que porten a la solució. Tota la vida ens hem mirat els ribonuclòtids composats per les parts amb les que els subdividim per aprendre la seua química, embadalits per l’elegància dels àcids nucleics: esquelet format per sucres i fosfats i bases nitrogenades, que són les lletres de l’alfabet genètic. Sutherland ha trencat amb 50 anys de tradició en química prebiòtica. No ens hem d’esforçar tant en buscar les peces del trencaclosques així: sucre (reacció de la formosa), base (reacció de síntesi com la descoberta per Joan Oró per a l’adenina) i fosfat (misteri dels misteris de la química prebiòtica, emanat d’un volcà o aterrat en un meteorit). Sutherland agafa una drecera: cal arribar a l’estructura final a partir de peces que no es corresponen amb la nostra imatge mental simplista. Són altres components químics, presents amb tota probabilitat a la Terra primitiva, que segueixen una ruta completament diferent a la convencional. El triomf de Sutherland refresca la química prebiòtica i, sobretot, capgira la nostra manera de pensar prebiòticament. I les fórmules químiques s’escampen per les planes dels mitjans. Per cert, Szostak fou l’autor del comentari del preciós treball de Sutherland a Nature.
El següent avenç reportat per Wade ve de Califòrnia: els treballs admirables de Gerry Joyce, de l’institut Scripps, sobre replicació de RNA i evolució en el tub d’assaig. Joyce fa, a petita escala, el que en un moment donat podria haver passat a escala planetària. Observa l’evolució, en temps real, de fragments de RNA en el tub d’assaig.  L’evolució en un xip o l’autoreplicació sostinguda de RNA són dos dels seus treballs més recents. L’ideal serà combinar en un futur les habilitats replicatives d’aquests polimers senzills amb la reproducció de vesícules que esl continguen, cosa que sembla propera però que encara necessitarà del treball i de la imaginació d’un bon grapat de científics.
I, en darrer terme, Wade es refereix a la química de l’Imperial College de Londres, Donna Blackmond, que ha guanyat enguany el premi de química orgànica de la Royal Society of Chemistry pels seus treballs sobre la selecció quiral en la síntesi orgànica. O de com podria haver emergit l’asimetria de la vida. Personalment pense que Wade ha agafat pels pèls les aportacions de la Blackmond perquè encara estem molt lluny d’endivinar els camins de l’asimetria de la vida des dels seus orígens químics i perquè els seus treballs no són trencadors, ni de lluny, com ho són els altres tres de la tria. I, a més, en una metàfora molt forçada (impossible de traduir de l’anglès), Wade comet un error químic en referir-se al problema de l’asimetria, tal i com encertadament ha assenyalat Larry Moran al seu bloc Sandwalk.
Tot plegat ens mostra un món científic molt actiu on les incògnites continuen sent els goliats i els investigadors, petits davids de laboratori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!