El buit del temps

Des d’ahir es pot visitar Monomania: un divertimento en honor a Darwin, al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM). Es tracta d’una mostra modesta però entretinguda que agafa com a pretext les celebracions d’enguany per treure-li punta al mite. Els responsables de la cosa, els cosins Pérez, s’ho deuen haver passat d’allò més bé recargolant la història. I els micos alegres de Rafa Ramírez Blanco donen el toc desimbolt i divertit a l’exposició. Cal reconèixer l’esforç de tots ells i del director del MuVIM, Romà de la Calle, així com de la resta del personal que hi treballa, per haver aconseguit exhibir a València tota una sèrie de peces singulars: un floc de pèl de la barba de Darwin (propietat de l’estilista francès Antoine Pelletier), la capseta de pastilles de regalíssia italiana Amarelli de Calàbria, que Darwin prenia compulsivament des de que Robert L. Stevenson li les recomanà o la carta (en clau) que Darwin adreçà en 1862 al professor valencià Rafael Cisternas (actualment en mans d’un col·leccionista de Tavernes Blanques enganxat a l’eBay). Però la revelació més impactant de Monomania és que Darwin prenia petites dosis de dimenhidrinat, el component actiu de la Biodramina, durant el viatge del Beagle. Caram! Això és el que tenen els clàssics: per més que els estudies sempre et tenen reservada alguna novetat insospitada i suggerent. Així i tot, em sembla que les dosis que degué prendre eren veritablement insignificants, gairebé homeopàtiques, perquè en la darrera carta des del Beagle adreçada a la família, Darwin exclamà sense metàfores: «Odie el mar i tots els vaixells que el solquen!».
A la imatge, una fotografia inèdita de Darwin, feta pel seu fill Francis el 1881, i que conserva amb molt de zel una de les rebesnétes del naturalista que prefereix mantenir-se en l’anonimat i que els artesans del MuVIM (potser pels magres pressuposts de la diputació destinats a la mostra, qui sap) no han pogut tenir a temps per a l’exposició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!