El buit del temps

A l’apunt d’ahir feia referència a una errada en la darrera pregunta del qüestionari de NG sobre Darwin: sobre què anava la darrera publicació de Darwin? Aquesta és una bonica història de relacions entre famílies de científics, una petita curiositat revelada per Matt Ridley a la seua biografia de Crick Francis Crick. Discoverer of the Genetic Code (Harper Press, Londres, 2006), que pren David Quammen per coronar la seua biografia de Darwin The Reluctant Mr. Darwin (en castellà: Antoni Bosch, Barcelona, 2008) i que reapareix ara al número de febrer de NG i a l’esmentat qüestionari. És la història de la relació científica entre Darwin i l’avi de Crick, Walter Drawbridge Crick.
W. D. Crick, nascut a Hanslope (prop de Northampton) el 1857. Quan el ferrocarril va travessar la pròspera granja de son pare, es posà a treballar en la companyia del tren. Però aviat va canviar a viatjant del sabater Smeed and Warren. Amb 22 anys (els mateixos que Darwin en agafar el Beagle), Crick fundà la seua empresa de fabricació de calcer amb dos amics més: naixia Latimer, Crick and Gunn, de Green Street, Northampton.
Aquesta fàbrica de sabates va prosperar, estenent-se per diverses ciutats, fins i tot a l’Índia. W. D. Crick moria als 47 anys. El seu fill Harry seria el pare de Francis Crick, el codescubridor amb Watson de la doble hèlix del DNA.
Segons Ridley, l’entusiasme de Walter per les sabates, que li va servir per a fer fortuna, no es podia comparar amb la seua passió per la ciència i el col·leccionisme (fòssils, llibres, segells, monedes, porcel·lana, mobles). Va gaudir de certa reputació com a naturalista amateur: escrigué una monografia sobre els foraminífers de la seua contrada i hi ha un parell de gastròpodes descrits per ell. A peu i en bicicleta, recorria el camp cercant fòssils i caragols. Un petit mol·lusc li permeté relacionar-se amb Darwin.
En febrer de 1882 Walter va escriure entusiasmat a Darwin per dir-li que havia trobat un escarabat, «una femella de Dysticus marginalis amb un petit bivalve, que crec que és un Sphaerium corneum, molt ben aferrat a una pota». Tres dies després Darwin contestava amb una pila de preguntes. Walter no sols respongué d’immediat les preguntes de Darwin sinó que li envià l’animaló. Quan Darwin el tingué, mogut per la seua proverbial compasió, posà l’escarabat en un flascó amb trocets de fulles de llorer per a que tingués una mort ràpida. Mentrestant, Walter Crick continuava cercant i trobà una granota morta també amb un mol·lusc aferrat a la pota. El 6 d’abril de 1882, tretze dies abans de morir, Darwin publicà el seu darrer article a Nature (Vol. 25, p. 529), amb la descripció dels fets: On the dispersal of freshwater bivalves.
Quina importància té tot això? Una de les preocupacions de Darwin era com les espècies es distribueixen geogràficament. Si tenen ales o potes, cap problema. Però com poden anar els mol·luscs d’aigua dolça de bassa en bassa? Segons els naturalistes de l’època la dispersió d’aquests animalons era ancestral, anterior a la distribució actual d’aigües i terres… Però la idea de Darwin és que, aferrats a les potes d’altres animals, era més fàcil d’explicar el moviment. Igual que amb les llavors transportades en els estómacs o les potes de les aus, una idea que ell va sotmetre a experimentació i que explica amb detall a L’origen de les espècies, l’article de Nature detalla els experiments fets per a comprovar la validesa de la hipòtesi llargament covada.

Per cert, el qüestionari de NG, que posava fins ahir que W. D. Crick era pare de Francis Crick, ja ha estat corregit:

Many thanks to you for writing in to correct this. The quiz has been fixed, with our regrets.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!