La visita apressada de darrera hora a tres falles que s’ho valen i la lectura d’un text signat per Eduardo Zaplana, enfilant la nit de la "cremà".
Arrancapins és una falla artesanal, feta pels propis festers. La subtilesa dels missatges crítics, per mitjà de la poesia i altres textos, aprofitant una referència als quatre elements clàssics (aire, aigua, foc i terra) la converteixen en una petita joia. El llibret ja explica que s’han triat aquests elements per no parlar-ne d’altres "elements" que ens fan cada dia la guitza. La falla infantil pren com a tema central "la ciència". Es nota el treball delicat i amorós dels xiquets i xiquetes de la comissió fallera. És una obra sentida com a pròpia de dalt a baix. Un poc més enllà, Guillem de Castro-Lepanto, una falla multicultural presidida per una pastera estilitzada. Tot al voltant, versets reflexius -correctament escrits en valencià- sobre la immigració i el respecte als drets humans. I, finalment, Na Jordana, un exercici d’expressió d’estima cap al barri del Carme que combina estètiques agosarades i reconstruccions clàssiques de personatges i ambients tradicionals, tot coronat per una reproducció del campanar emblemàtic del veïnat. Un emocionat homenatge a la vida del barri que, en molts aspectes, és passat que no tornarà. L’èxit dels milers de visitants compensa la desconsideració del jurat oficialista. Molt de treball, i molt ben fet, de recuperació històrica, anàlisi sociològica i visió antropològica. I aquesta nit tot serà cendres i fum… menys els politicastres que continuaran burlant-se del personal. Em cau de les meues mans el suplement "Comunidad Valenciana" de "El País" d’avui. Perquè el lloc habitual dels columnistes l’ocupa l’expresident i exministre Zaplana, que posa el seu nom a un text arrogant comentant la sentència del Constitucional que tanca el contenciós de la lamentable creació de la Univeristat Miguel Hernàndez d’Elx. Si no fos perquè aquest personatge el tenim perfectament apamat i sabem que tot ell és una impostura, ens commouria i tot. Aquest senyor encara no s’ha assabentat que ningú no va criticar la creació de la UMH sinó la forma com ho va fer: mutilant significativament la Universitat d’Alacant. Diga el que diga la sentència de l’alt tribunal és evident que la manera com Zaplana conduí aquells fets fou inconvenient, inoportuna, arrogant i cínica. En una paraula, maquiavelisme d’espardenya. I falta ara per concretar què en queda del principi constitucional de l’autonomia universitària. Ara, el que més m’ha agradat del text no han estat les floretes que es llança sobre ell i les seues decisions (tenint en compte la situació interna del seu partit, ja pot sembrar floretes: crisantems). Al principi del paràgraf sisè, Zaplana té la barra de subscriure un text on es concreta per què s’està en política. Ai, quina cara! Les cintes del cas Naseiro s’autodestruïren, com les d’aquella entranyable sèrie "Missió impossible"?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!