Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Comencem l’any en què L’Avenç arribarà al número 400 amb una nova sèrie de relats de l’escriptora Marta Rojals, Replay. L’entrevista del mes és amb el lingüista eivissenc Isidor Marí, actual president de la Secció Filològica de l’IEC. El periodista Marc Andreu comença també una sèrie de reportatges sobre les ciutats invisibles de la Catalunya d’avui. Pere Antoni Pons continua els seus retrats de protagonistes imminents amb el dramaturg Jordi Casanovas. Genís Barnosell radiografia les identitats valencianes. Tot això i més, amb les altres seccions de crítica cultural habituals de cada mes de literatura, cinema, música i art (…)
. Deu editorials uneixen esforços per fer-se més visibles. Matthew Tree. A Anglaterra es cita Winston Churchill gairebé tantes vegades com aquí es cita Josep Pla. I una de les frases més conegudes de Churchill parla de les estadístiques: “Si hi ha alguna cosa pitjor que les mentides són les mentides podrides. Si hi ha alguna cosa que les mentides podrides són les estadístiques”.
. El terme de Felanitx. En record de Miquel Barceló. Josep M. Muñoz. Algun dia, per exemple, caldrà que es reeditin els seus articles, tan fusterians, a L’Avenç dels primers anys vuitanta.
. Ullets de tres pestanyes. Marta Rojals. El telèfon encara hi és, i potser me’l quedaré. Aquests gòndola ja els deuen vendre a les botigues hipsters, el vermell hi ajuda. No t’hi havia trucat poc, amb aquest trasto, quan no em valia que fossis invisible. Feia girar el disc amb el botó de penjar enfonsat i després t’explicava amb tot detall com odiava el Pau.
. Isidor Marí. El model intercultural. Josep M. Muñoz. En una societat on hi ha molta diversitat, si aquesta diversitat va associada a desigualtats, i si no es fa una política que reconegui la diversitat i combati la desigualtat, la suma de diversitat, desigualtat i crisi es presta a l’aparició de conflictes.
. Jaume Massó i Torrents i les edicions artístiques de L’Avenç (1891-1915). Aitor Quiney Urbieta. En crear l’editorial L’Avenç, Jaume Massó i Joaquim Casas van tenir un propòsit clar: engrandir encara més la defensa de la llengua i el catalanisme, amb l’objectiu d’assolir la modernització de la cultura.
. Barcelona en postguerra 1939-1945. L’Estat d’Espanya fomentará i protegegirá l’artesanat, perqué és una forma de treball que s’aparta, a la vegada, dels defectes de la concentració capitalista i dels vicis del gregarisme marxista, i és una garantia per al benestar de la persona humana. ¡VISCA FRANCO! ¡ARRIBA ESPAÑA!
. Sancho de Ávila: Barcelona i el dret a existir. Marc Andreu. Sancho de Ávila és molt més que un tanatori. És un carrer del Poblenou industrial –el 22@, en diuen ara- que té nom de capità castellà del segle XVI. I aquest carrer, com cap altre, simbolitza molt bé el que avui és la complexitat de la capital de Catalunya.
. Jordi Casanovas, l’home orquestra del nou teatre. Pere Antoni Pons. Aquesta qualitat d’home orquestra, que en el fons significa tenir prou capacitat i astúcia per conjugar la creativitat dels escriptors i el sentit del negoci dels empresaris, és imprescindible per entendre Casanovas. Tot el que ell diu que aquest sentit empresarial sorgeix de la necessitat, jo diria que més aviat sorgeix del seu gust pel risc, pels riscos que van aparellats al self-made-man.
. Identitats valencianes. Genís Barnosell. “Nació i identitats. Pensar el País Valencià”. Coordina: Vicent Flor”. “La farsa valenciana”. Justo Serna. El populisme em sembla un concepte molt esgotat, perquè la historiografia ens ha ensenyat com n’és de complex el procés de creació d’identitats i d’interpretació del món per part dels humans, i és que el populisme és francament difícil d’objectivar des del moment que exigeix una definició prèvia què és una política “sensata” o que s’adequa efectivament als “interessos” o a les “necessitats” d’un grup.
. Casasses, compositor i intèrpret de llum. Manel Ollé. Enric Casassas sap com fer sortir del barret del vers coses vitals sense haver de recórrer ni a la sonsònia engolada de les paraules sàvies ni al ritual sofisticat, boirós i postsimbolista, d’amagar l’ou i la castanya. El seu joc verbal, fet de materials humils i de desguàs, de tradicions perifèriques i de formes a l’abast, escapa de l’atzucac espès i tèrbol de la poesia autofàgica. “T’hi sé”. Enric Casassas. Edicions de 1984. 2013.
. L’ingenu seductor. Vicenç Pagès Jordà. De fet, el llibre és l’explicació detallada que fa Alex Woods de com es va desencadenar tots els factors fins a produir la primera escena, quan el protagonista és detingut per la policia. És aquesta narració prolixa, que barreja d’una manera adolescent la lucidesa i la ingenuïtat, la qual converteix el llibre en una obra perdurable.
. La matèria i l’esperit de la memòria. Lluís Muntada. Amb un ric estil lèxic i expressiu, caracteritzat per la transparència, pel ritme, la sonoritat i la vibració del llenguatge, amb períodes llargs, amb aspres inicis de frase encapçalats per oracions de relatiu, Mira exhuma un món. És un món marcat per la carestia: un món de cotxes de gasogen, de cartilles de racionament, de tristíssims lladres de gallines.
. Al rescat de Dora Maar . Victoria Combalía. Combalía situa Dora Maar al mateix nivell que els seus companys surrealistes, destacant els seus fotomuntatges més famosos i clarament surrealistes, però també com a pionera en la fotografia publicitària, la de moda i en el reportatge social que va fer a principis dels anys 30 a París, Londres i Barcelona.
. L’Avenç. Número 397. Gener de 2014. 6 euros. 72 planes. Edita L’Avenç SL. Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!