Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Viatge en tren. Llarguíssim. A tocar de Vic, ens demanem per què no anar-hi més enllà. Fins on sia possible. A l’aventura. A la ba-ba-là (…)
En enfilar amunt, el pendent va plantant cara i el comboi i la locomotora pateixen cosa de no dir. A estones, la corrua de vagons semblen aturats de l’ofec i la basarda que els produeix l’inhumà delit enfilaire.
A tocar de La Molina, sembla que la pujada ha dit adéu. Des d’aquest punt tot és baixada. Revolts. Alp, paradís d’altes persones de classes altes que viuen en barris alts.
El temps hi és d’allò més benèfic. Un sol esclatant, que espetega. El cel límpid, blau gairebé cobalt.
Arribem a la vall, a La Cerdanya, el paratge és corprenedor, tant com un dels films ferèstecs, i magnífics, d’en Marc Recha. Verd atuïdor. Muntayam impertèrrit i desafiant. Rocalls espurnejants. Natura en estat de puresa superior. Al fons, a la dreta, dalt d’un coll al qual encercla i abraça, es divisa Puigcerdà –on mana l’ independentista Carretero-. Acordem deixar-ho córrer i acostar-nos a la fi del món.
Baixem al final: Tor de Querol (FRANÇA). L’estació és de dimensions i grandària internacional, com el tràfic que duia i que va perdre per decisió estatal. França endins, hi ha un passadís tímid, esguardat i escortat per muntanyes fredes. Amenaçadores. Parets gairebé verticals a banda i banda. Infinitament rocalloses.
És cert, en baixar ho podem comprovar, ja no som a Catalunya, ni tan sols a Espanya. Impossible comunicar-se, dir-hi ni un mot, en cap d’aquestes dues llengües ratlla enllà. A l’estació només funcionaris: gendarmes, ferroviaris. En acabar voltem per aquest llogarret de cases petites, esparses, mudes. Sense gent ni vida aparent.
Veiem una línia de tren. És el trenet groc que penetra dins la Catalunya del nord.
Les muntanyes, la gent –talment d’un altre món, el vent que bufa fort i et fa trontollar les idees … tot, et deixa trasvalsat i regirat.
L’experiència ha estat breu però vívida. Intensíssima. No ho digueu a ningú: érem al bell mig del no-res. Del no-lloc. De la pura i ferèstega i entotsolada absència.
Us ho juro per Judes.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre m’havia preguntat, de tant sentir-ho a l’estació de Sant Andreu -amb un misteriosíssim accent que pronuncia el nom del poble en francatanyol- què hi devia haver a la Tor de Querol.
Res?
Quina frustració…!