Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Me’n recordo quan vam arribar al barri de Vallcarca, i molt aviat va aparèixer, tot voltant pels seus carrers i places, d’un avi cabellblanc acompanyat sempre d’un carret de la compra on duia les seves pertinences personals (…)
Al principi, encara el veia enraonant amb algú. Mica en mica, en aquests deu anys, n’he assistit al seu deteriorament físic i psíquic.
La seva densa cabellera, l’afaitat, no poden pas, no han pogut pas mai amagar la seva solitud. La topografia, la morfologia i el tast de la seva tragèdia personal.
Ara, i en aquests dies passats de fred intens, de vent inmisericorde a estones, he presenciat el seu cos arraulit com un gatet, sense mantes, al mig de la intempèrie que no vol sentit ni veure, de la inhumanitat que ens envolta i ens governa.
Més encara, els signes de parkinson hi són prou explícits i eloqüents, també el seu rostre demacrat.
Quan em trobo amb una persona rodamón sempre em demano sobre l’origen del seu mal, quan va començar a ensopegar i a deixar de pedalar en aquesta dura bicicleta que és la vida (pèrdua de la feina?, alcoholisme?, absència o violència familiar…?)
Tant se val, el senyor, l’avi dels cabells blancs, desfila, com un espectre, per el darrer tram de la seva existència; la societat, que som tots, n’és testimoni i li gira la cara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!