Pere Meroño

Dilluns 24, abans de l’entrevista amb la senyora Figuerola, ens (…)

plantem davant la casa de la Rosa Maria Iraizor. Hi és el fill petit. La mare no hi tornarà al vespre.

Acabada la conversa amb la gerent, hi torno, per segon cop el mateix dia, a Brasil 55. Ara, sí, és ella mateixa –rossa, menuda, de l’edat de la Charo, atractiva- qui m’obre la porta en companyia de l’inseparable quisso. Quarts de nou del vespre. Se’m fa difícil fer-me entendre, atès el galimaties provocat pels lladrucs de la bestiola. Aconsegueixo, però, de dir-li que li vull parlar sobre la Rosario Endrinal.

El comentari fa diana. Acota el cap, pensarosa, i muda de cara…

• La vaig tractar, només, en una etapa molt petita, a l’escola (em diu)

I me’n convida a passar. Travessem un vestíbul de dimensions raonables tot fent cap a la cuina. De seguit, “això és molt petit i desendreçat”, rectifica i ens acomodem a la espaiosa sala d’estar –80/90 metres quadrats ben bons i rodons-, envoltada d’una generosa galeria i d’un ampli corredor.

Totes dues van néixer el 1955 –la Rosa Maria, a l’abril, i la Charito, el 30 de novembre-. Als 3 anys, ingressen en el col·legi de monges de la Divina Pastora, al carrer Begur 12, prop del carrer de Sants i a deu minuts de casa –la primera viu al carrer Badal i l’altra al de Miquel Àngel-.

La Charito hi destaca de seguit, a escola. Retira i vol assemblar-se a la Carolina de Mònaco –altres companyes li ho diuen, ella ufanosa hi vesteix semblantment-. Però, tot amb tot, la Rosario no s’hi sent pas bé allà, amb aquella educació tan estricta. En vol més, de llibertat. I muda, aviat, de centre.

La seva família és de tracte afable. Gent formal i de detalls. Quan la Rosa es maridà fa vint-i-vuit anys –en porta 8 de separada- la senyora Maruja – mare de Charo- no se n’oblidà pas de felicitar-la pel casori.

• Les noies li dèiem que s’assemblava a la Carolina de Mònaco, amb aquells vestits estil Yves Saint-Laurent que dugué, fins i tot, cap el final dels seus dies. Hi podia anar bruta, i amb la roba rebregada i ratada que, malgrat això, podria portar al cap una pamela.

Li demano per què les famílies varen triar, justament, aquell col·legi i no pas un altre:

• Molt senzill, al barri era entre el bo i millor. El més car i, alhora, el més reconegut. Entre les noies, no hi havia dubte, teníem la Divina Pastora. Entre els xicots, els maristes.

A més, és un centre estricte on els fa l’efecte que n’aprendran, i molt. El col·legi posseeix, també, un internat. En un primer moment, i sols a parvulari, es produeix la barrija-barreja de nenes i nens. Un any, només. Ens imaginem les menudeses embatades i juganeres. Les aules. Hi sentim la flaire inconfusible de bates, del fustam de taules i cadires, d’humanitat petiteta i esvalotada.

M’explica la Rosa Maria que un cop finalitzat Secretariat, la Charito trobà feina, de dependenta, en una botiga de luxe a la part alta de la ciutat. Pel que fa al seu germà, cursa estudis al Col·legi dels Maristes, al carrer Antoni de Capmany 80, davant per davant de la plaça de Sants, al cor del barri.

La família. Hi ha el xicot, el qual patirà problemes de cor que el duran a la mort no fa pas gaire. De fet ha tingut unes quantes intervencions, amb un internament -amb coma inclòs, poc abans del traspàs- de 8/10 mesos de durada. En José Ignacio, el qual regentà un petit negoci, deixà vídua i dues criatures. L’home i la família viuen uns anys al Torrent de les Flors 136, de Barcelona, des d’on es muden a un habitatge del Maresme.

La senyora Petite és nada a Valladolid, i de menuda es queda òrfena, pujant sota la custòdia d’uns oncles. Fa la carrera de magisteri, professió que no ha exercit pas. És una dona molt d’església i que freqüenta les parròquies de Santa Tecla -a l’avinguda Madrid 107-115, xamfrà amb gran via de Carles III i la de Sant Joan Maria Vianney, a la plaça de can Mantega-.

En Felipe Endrinal va néixer no pas a León, com s’ha dit i escrit, sinó a Béjar, Salamanca. Don Felipe fa una feina de confiança a l’antiga fàbrica “La Moravia”, fundada el 1910 per la firma “Puigjaner i Fabre”, en una època d’eclosió de la cervesa.

És allà, dins l’espai físic de l’empresa, i en un pis superior, on s’hi… 

                                  El crim del caixer automàtic /
El crimen del cajero automático 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!