Pere Meroño

. Editorial. El llegat dels seixanta. Ara que Castellet ja no hi és, i que Edicions 62, absorbida per una altra lògica empresarial, ja no tornarà a fer el paper que va tenir, seria el moment de tornar-hi a fer el paper que va tenir, seria el moment de tornar-hi a pensar, i a estudiar i reivindicar l’herència d’aquells moguts anys seixanta (i setanta)

. J.M. Castellet, l’últim supervivent. Arran de la desaparició del crític i editor, la seva biògrafa recorda com l’havia marcat, des de jove, el pes de la mort dels amics.

. Llargueses de Castellet. Emili Manzano. En aquell temps era habitual distingir la figura lleument escorada de Castellet, amb la seva fesomia aguilenca i el seu aire de patrici escèptic i cordial. Molta gent l’anomenava ‘el Mestre’ i semblava dur savieses antigues i secretes en els pleces del seu rostre i de les seves elegants gavardines.

. Pere Gimferrer. El poema sempre per sobre del poeta. Manel Ollé. El canvi més significatiu en la meva escriptura poètica en català arriba amb les traduccions de Ramon Llull i Ausiàs March que m’encarreguen Claudio Guillén i Jaume Salinas: hi vaig aprendre molt de català i em canvien el registre lingüístic.

. Ciutadà Carbonell. Molts papers sota un mateix salacot. Oliver Hochadel. Eudald Carbonell s’ha transformat d’un arqueòleg “perifèric” en un científic famós. Per tal de fer-ho, ha hagut d’assumir mitja dotzena de papers –i viure a través de les contradiccions inherents.

. Santa Coloma: Ciutat de Déu, barris obrers. Marc Andreu. La L-9 només té en servei nou estacions, suficients per creuar el Besòs. A molta profunditat. Tanta, que obliga a emergir a la superfície del barri de Singuerlín per un espectacular pou de més de 60 metres dotat de vuit ascensors i d’una estètica més pròpia de Matrix o d’Star Wars.

. L’autenticitat sòbria de Mar Coll. Pere Antoni Pons. El cinema de Marc Coll pot ser qualificat com a realista perquè aspira a retratar la vida quotidiana i el caràcter dels seus personatges sense artificis, amb una voluntat de notari discret que, senses escarafalls ni floritures, inventaria i mostra les emocions i els dilemes mmorals d’homes i dones normals i corrents. Com a cineasta, s’abeura d’un cert cinema francès i de la tradició del cinema independent nord-americà més directe i menys sofisticat.

. Un realista contra l’abstracció. Vicenç Pagès Jordà. La curiositat vital que mostra l’octogenari Tom Wolfe supera la de la gran part de la població dels nostres dies. Experimentat i observador, ve a ser un dinosaure simpàtic que en comptes de posar-se al dia a corre-cuita fa servir els mateixos trucs –i amb la mateixa gràcia- que quan era jove. A base de continuar trencant els mateixos plats durant dècades, Wolfe s’ha transformat en un clàssic.

. El ‘primer desenllaç’ de Joan Vinyoli a la vida poètica. Lourdes Sánchez Rodrigo. Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Vinyoli (1914-1984), un dels poetes més llegits i reivindicats per les generacions més joves.

. Les elits catalanes i la corona. Genís Barnosell. Cambó i els seus podien ésser apreciats en tant que conservadors, però el seu catalanisme era quelcom de que havien de prescindir per integrar-se del tot en la vida política espanyola. I és que el catalanisme era vist com un antipatriotisme que calia combatre o adular puntualment però de cap manera res que pogués portar a un canvi en la forma de l’estat, de la mateixa manera que tota catalanitat que no fos pura varietat regional era vista amb prevenció, recel i hostilitat (Borja de Riquer escriu, de nou, sobre Cambó).

. L’Avenç. Número 398. Febrer de 2014. 6 euros. 72 planes. Edita L’Avenç SL. Barcelona.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!