Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“El conegut dirigent polític fou segrestat ahir, al llarg de dues hores, i interrogat per membres d’un escamot Berezi de suport a ETA, que el va sentenciar a la pena d’arrest, aquest cop, tot amenaçant-lo amb la seva execució la propera vegada si segueix la seva lluita contra ETA. Lertxundi va declarat anit a la comissaria de Getxo, a l’ensems que va anunciar que continuarà “més convençut que mai el seu combat contra el terrorisme” (…)
Patxo Unzueta, exmembre d’ETA i delegat a Euskadi d’EL PAÍS, signava aquesta notícia, datada el 4 d’abril de 1981.
Efectivament, Roberto Lertxundi, també exmembre d’ETA era, llavors, secretari general del Partit Comunista d’Euskadi-Euskadiko Partidu Komunista. Des de seva arribada al liderat, bo i substituint l’històric Ramon Ormazabal, havia emprès una valenta i solitària campanya de condemna i de crítica, que servidor subscrivia i segueixo subscrivint avui, contra ETA, per la inutilitat d’un combat armat en democràcia a Euskadi.
Cada acció d’ETA, tenia, puntualment, i com a resposta, una manifestació d’uns centenars o milers de persones convocades pel PCE-EPK que en feien pública denúncia d’aquests mètodes.
Tot això ve a tomb, d’un fet curiós. Abans d’ahir vaig decidir mirar, a Internet, que se n’havia fet del valent dirigent comunista i també prestigiós ginecòleg. Una informació confirmava que Lertxundi havia decidit tornar a l’activitat política i serà el candidat del PSE-PSOE a senador autonòmic.
Lertxundi, a les primeries dels anys 80, va veure clar que el futur de l’esquerra passava per fusionar el seu partit amb Euskadiko Ezkerra-EE. Dit i fet, una majoria de l’organització féu costat a l’antic membre d’ETA i així naixia Euskadiko Ezkerra-Izquierda por el socialismo.
Amb els anys, el projecte avançat que havia suposat EE –nascut, cal no oblidar-ho, de l’impuls i adéu a les armes d’ETA político militar- s’esllanguia en un país sotmès a uns nivells de confrontació civil i visceralitat que el feien difícil de representar políticament.
El cas és que, després de diverses apostes fallides, i deu anys més tard, un sector d’EE convergia amb el PSE-PSOE; amb això moria una esperança de combat civil per la pau, la independència i el socialisme. La llavor dels Euskadikos, si m’és permès d’aventurar hipòtesis, va quedar en moviments per la pau com ara Elkarri –avui rebatejada com a Lokarri-, l’aposta pel diàleg franc i sincer entre contraris, la condemna de la lluita armada, i la civilització de l’esquerra abertzale, avui encarnada, parcialment, en el projecte d’ARALAR.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb Patxi López al poder i ARALAR com a força emergent mentre ETA i amics esllangueixen, s’obre un nou panorama polític després de 30 anys de conflicte. Serà difícil: el PP i el PNB apretaran per la seva banda.
La pau serà possible, potser a mig termini, però aconseguir a Bascònia la cultura de la tolerància a la dissidència és encara una fita molt llunyana. El dia que una persona pugui ser regidor del PP a un poble de Guipúscoa sense que les amistats li deneguin la salutació o la
gent el consideri un apestat, aleshores haurem fet un pas important.
Siguem, però, optimistes.
Salut!