Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Enorme exposició, de, cosa gens ni mica habitual, gran i profund alè social sobre un fenomen produït durant els anys 80 a les principals conurbacions obreres – Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, d’aquest país i del del costat, amb profusió de fotografies, films, còmics, cançons, d’una gent i d’uns barris a la qual li fou robada la possibilitat d’accedir a la cultural i d’integrar-se, en plenitud, en la nostra societat (…)
Anys 80. La dictadura marxa i veiem un partit a mig fer, mig enderrocat, amb una crisi econòmica internacional que el devasta i esmicola. Amb uns barris obrers i populars fets un desastre. Amb tot de gent amb poc present i cap futur. I la droga que apareix i irromp amb força inusitada. I fa forat, i dels grossos, entre la gent. Un determinat cinema, pren quatre o cinc fora de la llei com a exemple d’una forma de viure perillosament, sense amos, sense límits, en contra de la societat establerta.
Gent jove, molta gent de Pomar, de Sant Roc, de la Salut, de Lleia –a Badalona- …, d’Otxarkoaga –a Bilbao, del madrileny San Blas…, pren com a referència el “Vaquilla”, el “Torito”… i els fa herois. Fins i tot els Chichos, els Chunguitos, Los Calis, Tony el Gitano, el Fary, els hi dediquen cançons…
Una realitat social i sociològica que l’extraordinària mostra de què parlem, retrata mitjançant una visita al cinema, a la premsa, al carrer, als barris obrers, a les noves formes de lleure, a les presons, als reformatoris, el sexe, … i a un mite que encara perviu entre la gent que vam viure i conèixer de prop aquesta realitat, i mitjançant internet.
Una exposició que us servirà per recordar, a aquells que vau conèixer tot això, i per descobrir, a aquells altres que us va agafar de lluny o massa joves…
Dues notes finals, abans d’encoratjar-vos perquè hi gireu visita, una entrevista amb en Juan José Moreno Cuenca “El Vaquilla” (Nou Barris, Barcelona, 1961, Badalona, 2003), la gran lucidesa d’unes seves declaracions a TVE, tot parlant de la nefasta glorificació de gent com ell que, forçosament, acabaran tan malament com el propi interlocutor, reconeix, amb un discurs, i un llenguatge polit, madur, d’un home, però, sense sortida, que hi passà 28 dels seus 42 anys a presó. Carn de presó.
L’altre aspecte: els textos han estat confegits originàriament en castellà, i traduïts en versió catanyol cosa que es nota d’allò més. Un textos correctes ortogràficament però un desastre en termes de sintaxi i de model de llengua.
L’exposició: molt i molt interessant.
. Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. CCCB. Barcelona. Del 26 de maig al 6 de setembre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa pocs dies en parlàvem, un grup de gent nascuts a principis dels 70 i que, per tant, érem canalla quan va aparèixer aquest fenomen. Vivíem al centre de Badalona, i més de dues i de tres vegades ens havien intimidat grups de nens o d’adolescents amb ganivets (o només amenaces de dur-ne), i ens havien robat rellotges, bicicletes, caçadores texanes… No conec ningú a qui fessin mal però sí que recordo la por que passàvem. Ara no sento aquella inseguretat als carrers, i me n’alegro pels meus fills!