Aquest juliol, el Partit Socialista Unificat de Catalunya ha fet anys. El PSUC fou producte de la confluència de la Unió Socialista de Catalunya, el PSOE, el Partit Comunista Català, i el Partit Català Proletari. En la vida d’aquesta formació hi ha hagut de tot una mica: etapes glorioses (la lluita per guanyar la guerra, la vertebració de l’oposició antifranquista, una contribució decisiva a la cohesió de la classe treballadora, la creació de nous moviments socials …) fins a fets terriblement tristos i dissortats (la liquidació física de l’Andreu Nin, la dissolució del Partit Obrer d’Unificació Marxista, l’expulsió del seu secretari Joan Comorera, qui volia un PSUC veritablement sobirà, la col·laboració amb l’estalinisme …)
El cas és que la forma d’acarar la transició -amb una genuflexió ingènua i esbojarrada als poders dominants-, els primers efectes del procés mundialitzador que hem conegut els darrers anys, i els factors internacionals, menaren el PSU a un atzucac i al suïcidi. Des d’aleshores, i personalment, no he sentit res d’intel·ligent de boca l’autoproclamada esquerra dels nostres dies.
Dissortadament, el buit deixat pel seu PSUC resta vacant. Avui l’esquerra, tota ella, deambula desorientada, sense passió ni crítica ni utòpica, mancada de tremp reformador, compartint fins i tot amb la dreta l’ideari neoliberal que informa el capitalisme mundialitzat
Avui més que mai ens cal una nova esquerra orgullosa de la seva tradició, ancorada -plenament- en el delit per canviar la vida, l’economia, la cultura, la societat-. Una esquerra que faci honor al seu nom. Sense ella anirem de mal borràs i seguirem prenent mal. Ens hi cal talment com l’aire que respirem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!