Proposta novella per partida doble, la del PSUC que ara fa setanta anys: original i voluntari agrupament-fusió entre socialistes catalanistes, socialistes espanyolistes, independentistes, i comunistes; i únic partit comunista pertanyent a la Internacional que no tenia un estat propi al darrera (…)
El PSUC és, a hores d’ara, la segona formació en antiguitat del mapa polític catalunyès. I fou, en els seus anys d’esplendor –1977/1980- el tercer partit comunista amb més suport d’Europa -40.000 militants i un 18% per cert dels sufragis-.
És clar que els temps han canviat, i força. Tot amb tot, la pregunta és qui n’ocupa, ara i aquí, l’espai polític, social, cultural, i geogràfic, que tingué el PSUC. En part, està igualment clar, ho fan altres formacions –ICV/EUiA; PSC-PSOE; ERC-, i en part, no ho fa pas ningú.
Avui, Catalunya té vacant l’espai d’una esquerra transformadora, socialista, independent i sobiranista. Una esquerra que no claudiqui ni s’arronsi, una esquerra que no es limiti a fer polítiques d’aparador, una esquerra que no digui ximpleries ni faci volar coloms.
Espai lliure, doncs. Setanta anys després, l’esquerra d’esquerres no té ningú que l’escrigui ni que la representi com cal, i és per això que potencials militants i votants, n’estem orfes de representació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Discrepo dels anys d’esplendor del PSUC, a mi em sembla que precisament l’any 1.977 s’acaben. El moviment resistent antifranquista des del procés de Burgos fins la legalització comunista, té un nom PSUC, després s’acaba.