Producte de la confluència entre el Bloc Obrer i Camperol d’en Joaquim Maurín, i Izquierda Comunista, de l’Andreu Nin, el Partit Obrer d’Unificació Marxista-POUM, tingué una curta però molt intensa i tràgica existència. En el punt àlgid de la seva influència assolí 20.000 militants, amb un bon nombre de publicacions, notable presència sindical, i la simpatia de sectors diversos i relativament amplis. Setanta anys després queda el record d’un partit combatiu, exigent, que no s’arronsava.
Un partit que patí els efectes, i de quina manera, del procés d’estalinització del PSUC i del PCE. Un partit màrtir, que fou esborrat del mapa entre dos blocs que maldaven per: esclafar la república -Franco i el gruix del capitalisme-, i afermar una república moderna, descentralitzada i socialitzant -l’esquerra, el nacionalisme català i basc i el centre reformista-. Ni els uns ni els altres no en volien pas sentir a parlar res de res de revolucions ni de socialismes.
Avui dia, queda el record d’unes dones i d’uns homes valents i tossuts. Durant la república, la guerra, la revolució i el franquisme, hi féu un paper digne i honorable.
Des de la distància històrica que no política, consti aquí el meu humil regraciament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es poden dir moltes coses del POUM,bones i dolentes, però per a mi es tracta sobretot de fer palès el cinisme, agressivitat, mala fe i crueltat de l’stalisme. Stalin fou l’home que més mal va fer a tots els ideals de revoluició popular i verdadera millora social. Fa uns anys un antic militant (he oblidat el nom) va publicar al SERRA d’OR un article describint com ell va negociar en nom del partit l’asil de Trotzky al Mèxic de Lázaro Cárdenas. Els contactes amb Orwell caldria estudiar-los més