Ja té noranta anys, el nostre home, i viu allunyat a Sussex, a la cura d’abelles sota la vigilància d’una minyona i el seu fill decididament holmesià. Any 1947 (…)
El cos, li respon cada cop pitjor; té els primers símptomes de demència. La relació amb el nen de la casa li dóna, però, més vida i n’alimenta el lligam mestre-alumne.
El ganàpia, reclama de Mr. Holmes, que miri de resoldre un parell de casos pendents. L’un amb el pare i el fill nipons i molt lligats a Anglaterra. L’altre, una dóna incompresa pel seu marit i que proposa a Holmes compartir vida en comú.
Tendresa, vellesa, sensibilitat, aprenentatge del nen, certesa de que el final és a prop… Un Holms, que plora i mostra la seva feblesa i dubtes, no són pas temes menors del film; tot plegat salpebrat per un actor, en Ian McKellen, en estat de gràcia, que ens mostra un Holms inèdit, que no hi reconeixem, un Holms que enriqueix altres propostes i que constitueix, a parer meu, la millor o gairebé la millor representació vista de la figura del conegut i famós detectiu.
Cal subratllar, igualment, les interpretacions de la minyona –Laura Linney, com sempre excel·lent, i les bones maneres de Milo Parker –el minyó.
Una nota final, sobre en McKellen, durant el film, interpreta el vell que és, ara, i l’home maduret de fa trenta anys enrere. Alternant els dos moments, els dos Holms. Magistral, també, doncs, la imitació, absolutament creïble, d’un home vell.
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!