Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
La majoria política basca ha fet una passa més endavant en el bon camí. Això no treu que calgui posar, blanc sobre negre, les contradiccions i dubtes que genera una proposta tan oberta i poc definida (…)
Per començar, el Partit Nacionalista Basc està molt profundament dividit i fracturat internament. Mentre una majoria liderada pel totpoderós president Iñigo Urkullu no espera altra que Ibarretxe rellisqui per tombar-lo a ell i a la seva proposta, el sector guipuscoà encapçalat per en Joseba Egibar empeny, dreturerament i coherent, cap a la trencadissa amb l’estat espanyol. L’Ibarretxe hi és al mig, de tots dos, en una posició equidistant i que sembla tenir molt a veure a fer honor a la paraula donada.
Cap enfora, si bé Eusko Alkartasuna és d’acord amb l’Egibar, Ezker Batua pateix dubtes, divisions i indecisions. I l’esquerra abertzale és ostatge estratègic d’ETA i el seu camí sense sortida.
Si mirem cap a la forta societat civil, el grup més potent, la primera força sindical basca i antic sindicat del PNB, ELA, amb més de 110000 membres i el 40% dels vots, és força crític amb el PNB i aposta per una trencadissa democràtica.
El cert és que el PNB només ha tractat d’assolir un consens polític, en cap cas n’ha volgut cercat complicitats socials. Raó? La profunda divisió sobre la proposta en si i el camí a prendre quan sigui tombada. La seva ambigüitat i l’ús tàctic que en fa cada família peneubista.
Si em permeteu una reducció caricaturesca:
. Urkullu recolza la proposta per cremar-la i aprofundir un pacte amb l’Estat en clau d’aprofundiment autonòmic.
. Egibar vol superar el marc juridicopolític actual cap a la independència.
. Ibarretxe vol complir el seu compromís. Hi ha dubtes, però, sobre l’estació d’arribada, de tot plegat.
El cas és que hi ha un acord majoritari i un full de ruta.
En quasevol cas, cal aplaudir la gosadia d’Ibarretxe i envejar el superior grau de maduresa, coherència i radicalitat del nacionalisme basc majoritari en comparació amb el nostre. Els bascos, un cop més, ens mostren el camí a seguir. Tant si se’n surten com no caldrà prendre’n nota per l’esdevenidor.
De començar, ja hi han començat, mentre nosaltres no sabem ni on som, ni què volem, ni cap a on desitgem anar.
No hi ha color, ai.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!