Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Ell agafa el sarró i fa cap a diverses editorials per tal de “col·locar” el seu nou manuscrit.
De primer, s’hi desplaça al Poblenou, abans fabril i, ara, postindustrial sense suc ni bruc i amb ferum a especulació de la grossa. Hi parla amb l’editor, un bon jan culte de formes apaivagades i que sap el que vol.
La fan petar una estona. Diu que li ha sorprès el tema però que se’l llegirà amb interès.
A continuació, viatja a l’Eixample. Un quart pis dels d’abans. Uf, hi arriba a dalt, fent escales, sense esma. El rep un cavaller alt i amb cabell ben blanc.
Xerren, també, una estona. I com és que no l’ha escrit en castellà? Que li diu. I, sense esperar resposta, li etziba: que no sap que així arribarà a més gent i se’n vendrà més… (sembla mentida, rumia ell, encara hi som ben bé aquí, sense avançar gens ni mica)
Queden entesos que dins d’aquest mateix mes, potser l’hi dirà alguna cosa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
realment no sé a qui se li pot acudir escriure en una llengua tan minoritària com el català el danès o el búlgar.
I per què escriure en castellà quan el xinès és la llengua que més persones empren en aquest planeta?
O en anglès, que sembla que tothom l’entengui (quan la realitat és ben diferent, per cert).
O bé podria escriure en francès, que dóna un aire cultureta que vindria molt bé, ja que es tracta d’un llibre.
Què carai, podria escriure en llatí, doncs al capdavall és la mare de moltes llengües.
En fi… escriure en català, a qui se li acut….