Bella, molt bella, l’autobiografia de la Rossana Rossanda, un dels caps més lúcids del comunisme i de l’esquerra italiana d’ahir i d’avui. Escrita, a més, en una prosa italiana excelsa (…)
Me n’han cridat l’atenció, de forma especial, dos aspectes. La reivindicació de la gran tasca política feta pel PCI de creació de teixit social, d’agrumollar una comunitat d’ideals, de pràctiques, de relacions -de cap a cap d’Itàlia-, integrada, en el seu punt àlgid, per un milió cinc-cents mil membres.
L’altre, i durant els anys 60 i 70, l’acomodació que va notar en la cúpula comunista. Una acomodació que la dugué a perseguir, senzillament, objectius purament socialdemòcrates, negligint o arraconant, de fet, una qualsevol reforma d’estructura, i abdicant de fites de transformació socialista de les nacions i estats de capitalisme avançat. Una reflexió, per cert, que coincideix, i molt, amb la que des de Barcelona va infantar el filòsof marxista Manuel Sacristán. És el que jo en dic treure el pedal -com en una bici, que quan deixes de pedalar renuncies a assolir la meta-…
En fi, nostàlgia, anàlisi, reflexió de gruix, vida viscuda, en un llibre magnífic i profitós.
Rossana Rossanda (Pola, 1924) participà en la Resistenza. Dirigent del Partit Comunista Italià, i membre de la seva ala més esquerrana, funda, el 1969, la revista Il Manifesto, amb un grup d’intel·lectuals del PCI, els seran expulsats del partit.
– La ragazza del secolo scorso (la noia del segle passat). Rossana Rossanda. Einaudi. Torino. 2005
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!