Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
I ho sóc des del principi, des de la seva fundació com a partit a les acaballes dels anys 70. Més encara, des de la seva fusió amb la majoria del Partit Comunista d’Euskadi-Euskadiko Partidu Komunista. Sóc doncs, un euskadiko. De tota la vida. I per tant, confrontat a la via militarista d’ETA i a la supeditació vergonyosa, improductiva, estèril, del gruix de l’esquerra aberzale a l’organització armada (…)
El seu origen primer és el partit Euskal Iraultzarako Alderdia-EIA (Partit de la Revolució Basca), impulsat per la majoria d’ETA, més tard anomenada ETA político militar. Doncs bé, EIA estableix una coalició electoral amb l’Euskadiko Mugimendu Komunista-EMK (Moviment Comunista d’Euskadi), procedent, al seu torn, d’una escissió d’ETA, la anomenada ETA berri, ETA nova, i liderada, justament, pel líder d’ETA berri, Patxi Iturrioz. També s’hi adhereixen un grup d’independents.
A les primeres eleccions espanyoles n’obtindran 1 diputat per Gipuzkoa, encarnat per Patxi Letamendia “Ortzi”.
No és prou conegut que entre alguns dels primers membres d’Euskadiko Ezkerra, hi figuraven, entre altres, Periko Solabarria, Jon Idigoras, Santiago Brouard, Felix Egia, Arnaldo Otegi, José Miguel Beñarán Ordeñana-Argala -un dels principals i més carismàtics dirigents d’ETA-i Iñaki Esnaola -més tard defenestrat per ETA militar quan volia que el partit HASI, del qual en fou secretari general, manés sobre ETA-, que més tard van acabar fundant Herri Batasuna-HB.
EE va poder aglutinar una nova generació de combatents, de gent de qualitat com ara: Juan Mari Bandrés, Mario Onaindía, Teo Uriarte, Kepa Aulestia, Xabier Markiegi, Roberto Lertxundi, en Mario Onaindia, i, sobretot, sobretot, Eduardo Moreno Bergaretxe-Pertur, l’ideòleg de la separació entre partit i organització armada, i teoritzador del final de la lluita armada, a través de la seva ponència Otsagabia.
Euskadiko Ezkerra va representar, en l’època una alenada d’aire fresc. Una organització a cavall entre la socialdemocràcia i el comunisme clàssic. Defensors de la lluita per mitjans pacífics, fora armes i coaccions i atemptats, apostant pel diàleg, la civilitat. I que va morir d’èxit, en un país enfrontat radicalment entre els alçats en
armes i companyia i la resta, sense ponts ni seny.
Recordo com EE, va reprendre la pràctica al carrer i de denúncia del PCE-EPK d’en Lertxundi: a cada atemptat d’ETA, manifestació al carrer -200, 1000, 5000-. I a aguantar el tipus: els insults, els blasmes, les agressions… de la part més emotiva i primària del puixant abertzalisme que s’agrumollava a l’entorn d’HB. I el van aguantar el tipus: els euskadikos, ara amb el reforç dels comunistes bascos, eren gent dura, procedent d’ETA, de la clandestinitat, antics alçats en armes que no s’arronsaven davant les dificultats…
El cas és que en el seu punt àlgid, el moment més dolç, Euskadiko Ezkerra va ultrapassar el 10% dels sufragis, uns 100.000 vots, amb el punt fort a Gipuzkoa, amb un 20-30% més de sufragis i enviant en bo d’en Bandrés, l’advocat donostiarra procedent del PNB i que tant agradava a la militància penaubista, un home, he sabut després, que tenia un fort pes dins la direcció d’ETA pm. I, per damunt de tot, un gran jurista i un sensancional orador.
Un partit que es va anticipar a un futur de pau que encara no és arribat. Que va deixar clar, i per això va plegar ETA político militar -Euskadiko Ezkerra va obligar els poli-milis a dir adéu a les armes i a dissoldre’s- que amb les armes no s’hi va enlloc, que era i és una dreçera dolenta, impracticable, contraproduent. Un camí sense sortida.
La derrota política del món de Batasuna ve, en gran part, de la presència d’ETA. Les accions del govern espanyol no han fet altre que rematar, tot confirmant la seva autoderrota política; la inviabilitat radical d’una organització política supeditada als violents. Sense autonomia. Ni aire per respirar i viure. Enfrontada a la bogeria d’una espiral de violència sense parió. I és per això que mai, cap de les formules electorals abertzales -Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna…- mai no m’han fet, gens ni mica, el pes.
Per tot això i per altres coses, abono la fi de la violència -ETA fa 30 anys que és sobrera-, i per un futur polític sense dialectiques armades. És per això, curt, que sóc un euskadiko. Que els meus són els d’Euskadiko Ezkerra. I n’estic ben orgullós.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
….deixant-se absorbir pel Partit Socialista. I amb aquesta assimilació no han aconseguit que el PSE mogui ni un mil·limetre la seva adscripció nacional…
És curiós, sovint sentim com des d’Espanya es blasma a ERC per haver acollit militants de Terra Lliure quan van deixar les armes (una lluita armada gairebé incruenta: una víctima innocent i diversos militants morts per accident) i en canvi ningú carrega contra els socialistes per acollir ex-etarres. O cotnra el PP que te l’ex-Grapo Pio Moa, per exemple…