Pere Meroño

Impossible no copsar aquella cara de felicitat. Clara. Neta. Directa. Encuriosida -ulls vius, guspirants- i amb un pessic de provocació. Un british, espaterrat i espaterrant, ajagut a terra. 1,95m. d’alçada. Pelat com una bola de ping-pong. Roba esport. Sueter prim. Texans. Cames llarguíssimes. Cepat (…)

A primera hora del matí. Un dilluns feiner, el dia 10 de maig. El formiguer humà desfila perbocat pels trens i combois del metro. Intercanviador de forma rodona –dues línies metropolitanes, els Catalans, rodalies. Plaça de Catalunya, a tocar de la Rambla. Barcelona sûr mer, esclar.

Porto la meva gran a fer-se el passaport. I el formiguer eixint cap a l’exterior. I el british, amb ressaca no gasiva, bona i cara de felicitat, guaitant, encuriosit, com desfila la humanitat franca i monitoritzada, alienada, encadenada pel Capital…

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Josep Pallach 1920/1977
 
I feel good … ta ra ra ra ra ra ra

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!