Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Impossible no copsar aquella cara de felicitat. Clara. Neta. Directa. Encuriosida -ulls vius, guspirants- i amb un pessic de provocació. Un british, espaterrat i espaterrant, ajagut a terra. 1,95m. d’alçada. Pelat com una bola de ping-pong. Roba esport. Sueter prim. Texans. Cames llarguíssimes. Cepat (…)
A primera hora del matí. Un dilluns feiner, el dia 10 de maig. El formiguer humà desfila perbocat pels trens i combois del metro. Intercanviador de forma rodona –dues línies metropolitanes, els Catalans, rodalies. Plaça de Catalunya, a tocar de la Rambla. Barcelona sûr mer, esclar.
Porto la meva gran a fer-se el passaport. I el formiguer eixint cap a l’exterior. I el british, amb ressaca no gasiva, bona i cara de felicitat, guaitant, encuriosit, com desfila la humanitat franca i monitoritzada, alienada, encadenada pel Capital…
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!