Pere Meroño

Escric al cap de poc (…)

d’assabentar-me del traspàs de l’històric secretari general del partit dels comunistes catalans. A l’AVUI d’avui dissabte, se’n parlava del seu delicat estat de salut. I en veure’n aquesta referència al costat d’algunes dades biogràfiques, vaig pensar que érem, gairebé, al cap del carrer.

Jo era jovenet, i en determinats òrgans de comunicació –parlo de final del 1975 i principis del 76- sempre hi sortia la seva foto presa des del darrer, amb un primer plànol d’un clatell poblat amb una densa massa capil·lar de color totalment blanc. Era, està clar, un dirigent clandestí. Aleshores, la imatge pública i legal la duia en Josep Solé Barberà, conegut advocat laboralista de qui, per cert, tot just n’acaba de sortir una biografia a càrrec de l’Andreu Mayayo, en una nova col·lecció de llibres de la revista “L’Avenç”. Un Solé Barberà a qui vaig tenir, per cert, com a advocat en el cas d’una ocupació del consolat de Xile a Barcelona, a final dels anys 80.

El primer cop que el vaig veure va ser –jo aleshores era jove, tendre, i engrescat militant socialista, fet que ja he referit, en diverses ocasions, en aquest bloc- en el marc del congrés constituent del Partit Socialista de Catalunya-PSC, liderat per en Joan Reventòs i en Josep Maria “Raimon” Obiols. L’assemblea se celebrà l’octubre de 1976 a una escola de la part alta de Barcelona, a tocar de les antigues cotxeres d’autobusos. Recordo, en una pausa, l’enorme pati del centre educatiu religiós. I una gran aglomeració que es produí al bell mig, una mena de rotllana. En el centre hi havia un senyor vestit de gris, de bona planta, cepat, amb el cabell blanc pentinat cap enrere i un somriure tímid i bondadós al rostre. Era ell, ens dèiem, el líder del Partit Socialista Unificat de Catalunya, aleshores el primer partit, el partit, ens seguíem dient, que podia aturar, quan volgués, tot el Baix Llobregat i el cinturó industrial barceloní.

Més tard, i com a militant del PSUC al llarg dels anys de la transició i fins la trencadissa, i més endavant, a les acaballes dels 80, del PSUC i també a Iniciativa per Catalunya-IC, el vaig veure en altres situacions i contextos més interns.

Recordo que la gent més lúcida del partit referien que la seva principal virtut -format dins l’escola de les Joventuts Socialistes Unificades-JSU amb en Santiago Carrillo, en Josep Serradell, la Leonor Bornao, l’Ignacio Gallego, l’Enrique Lister, en Miquel Nuñez, la Margarida Abril…, i en els anys més foscos i ferrenys de la clandestinitat i de l’estalinisme-, la seva principal virtut, deia, fou deixar créixer un PSUC ben especial, diferent, de fronteres ideològiques, culturals, socials, prou àmplies. Un partit d’allò més atractiu, el millor que he conegut i en el que hi he militat, on hi he passat, probablement, allò que se’n diu els millors anys de la meva vida.

Vaig saber, tornant a en Gregori, que era germà d’un important dirigent polític que morí durant la guerra, quan ell era sastre de professió. En Gregori, doncs, va conèixer la guerra i la revolució. L’exili. Després que en Joan Comorera decidí, d’acord amb en Santiago Carrillo, que Josep Serradell “Román” tornaria per reconstruir el PSUC, i de la feina eficaç per ell desenvolupada, en “Román” fou reclamat a París –on era instal·lada la direcció exterior del partit- i passà el testimoni, de màxim dirigent, a en Gregori, a qui ja coneixia, penso que de l’estada a Mèxic, com també coneixia en “Román” a la companya del comunista nat a Tauste, Aragó, la també dirigent de la JSU i escriptora Teresa Pàmies.

El cas és que el tàndem Serradell-López Raimundo es consolidà després de la derrota, destitució i expulsió del partit d’en Joan Comorera –per a mi el més important i fascinant secretari general que ha tingut mai el PSUC, i un polític de primeríssim nivell-.

Recordo que comentàvem, durant els 70, com era d’important combinar, en un partit amb gran pes entre les capes mitjanes i intel·lectuals i prestigi en termes nacionals i una enorme base obrera procedent, sobretot, de la immigració, aquests dos elements amb un líder d’extracció immigrada i castellanoparlant. Em consta que aquest fou un tema polèmic, dins del partit, segons que em va dir en Serradell en la biografia que l’hi vaig escriure, a en “Román”.

Per cert que de tots els membres i dirigents del PSUC que no el seguien en l’aventura del Partit dels Comunistes de Catalunya, a en Josep Serradell, qui més en respectava era, justament, a en Gregori. Tres quarts del mateix succeïa, i en un grau d’admiració superior al de López Raimundo, amb en Santiago Carrillo.

En fi, que en López Raimundo ens ha deixat als 93 anys, que encara hi és en Carrillo, i uns pocs. I que aquella gloriosa generació de joves integrats a les JSU fa temps que va començar a passar avall i no hi falta gaire perquè digui el seu darrer adéu de l’escenari estant.

Descansin en pau, fou una generació, un planter, de primera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!