Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Essent el castellà la meva llengua materna (…)
no hauria de tenir cap greu objecció pel fet que els partits del camp nacional emprin la llengua oficial d’Espanya en la difusió de les seves propostes.
De manera que no em sembla pas malament –de fet el País Valencià, ERPV ja en va fer ús de la llengua del país del costat als comicis municipals passats, segons que em va dir el company blocaire Enric Gil– aquest pas que ha donat el partit sobiranista, segons que he llegit a l’AVUI.
Reconec, però, que la decisió, dóna peu a tot un seguit d’interpretacions i valoracions que, per ara, me n’estaré de fer. Una decisió que omplirà de joia alguns, empiparà altres, i causarà indiferència a uns tercers.
(Vull anotar, no obstant, que, tangencialment, la nova posició d’ERC té relació amb el ben interessant article “Sobirania i llengua”, signat per en Francesc Puigpelat, i que recollia ahir, aquí.
Serà interessant comprovar més endavant, atès que aquesta pràctica serà, sens dubte, generalitzada, quins rèdits en termes de vot i afiliació n’obtindrà el partit republicà.
En qualsevol cas, allò que m’amoïna no és pas aquest assumpte menor sinó la manca, dins de CDC, d’ERC, de l’anterior majoria de govern catalunyesa i de l’actual, de la política lingüística integral, decisiva, i ferma, que ens caldria.
Senyores i senyors, tenim una normativa lingüística que és inaplicada sistemàticament dins la pròpia Administració catalana, dins dels altres ens administratius del Principat, dins dels centres sanitaris, els centres d’ensenyament…
A més a més, amb la normativa lingüística vigent no n’hi ha prou, calen noves mesures, nous i més grans mitjans, i una voluntat política força més clara i explícita.
Aquest és, doncs, el rovell de l’ou, el quid de la qüestió, i no pas que ERC jugui en aquests i altres afers al tacticisme més poca-solta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Pere,
T’agraeixo, abans de res, la cordialitat del teu bloc. Crec que la bonhomia és el que cal en aquest país i no tant de sapastre -de tot el ventall polític, també dels meus- que es dedica a insultar o a tergiversar situacions. El problema de l’ús del castellà o no, per part d’ERC, és un problema llargament a debatre, però a mí m’agradaria afegir un parell d’elements:
1) El primer és que, com bé saps, sóc a les antípodes d’ERC; ara bé, i t’ho he de confesar, ERC ha estat, fins ara, molt coherent, dins de la seva postura nacional, no donant entrada a la llengua castellana a la seva propaganda. No puc dir el mateix de CIU, ICV i PSC, aquests dos darrers uns partits que, per molta gent com jo que no som nacionalistes, han perdut el nord. Per què el PSC desterra la llengua castellana durant tota la legislatura i després la treu en processó durant les campanyes electorals? A mí em fa rabia que el PSC tregui la llengua castellana només als seus pamflets de propaganda. És un insult i una humiliació a la dignitat de les persones que ens estimem la llengua castellana. O sigui, les multes de trànsit te les fan arribar únicamente en català però, és clar, et demanen el teu vot en castellano, por favor. Ja sé que una cosa és el PSC o CIU i una altra el govern de Catalunya, ho tinc molt clar. Els partits poden fer el que vulguin, però el govern de Catalunya és monolingüe (o fa tots els possibles per esdevenir-ho). Però que no em diguin que per admetre la realitat plurilingüe de Catalunya ens hem d’esperar a la convocatòria electoral…
2) El segon i darrer element que vull afegir és aquest: no hi ha estats monolingües, o gairebé. Repto a qui sigui a que m’assenyali un estat monolingüe al món. No superen els dits de la mà: ni tan sols Andorra, Mònaco o Ciutat del Vaticà ho són. Entenc per monolingüe un estat on només hi ha una llengua territorial i on no hi ha cap sector social significatiu que en tingui una de diferent. L’oficialitat o no és independent de la realitat. Ni tan sols Catalunya és monolingüe. Encara que ningú parlés el castellà hi ha la Vall d’Aran, on es parla occità (aranès). No és pas la Vall d’Aran part de Catalunya? O parlem d’una nació diferent que hauria de plantejar-se tenir un estat propi "perquè té llengua pròpia"? Doncs lo mateix penso jo de Catalunya i Espanya. Per tant, els amants del monolingüisme, de Madrid i de Ripoll, haurien d’obrir les seves ments una mica. Viatjar, o això deia Pío Baroja, és el que ensenya.
Fa un temps, em van fer gràcia unes declaracions a la televisió del president de la Coordinadora per la llengua (CAL) on deia que, a una Catalunya independent, la política lingüística es basaria en un "monolingüisme oficial en català". Sense comentaris.
Salutacions