Pere Meroño

• Joan Prieto. Quan fa que escrius? (…)

• Pere Meroño. Depèn. Si vols dir llibres, m’hi vaig posar el 1994. Abans, però, vaig fer de periodista –a partir de l’estiu de 1981 i durant els 80- a ràdio, premsa, i televisió. I des de menut, cap a les primeries dels 70, havia escrit coses per a revistes juvenils i d’altres, a Badalona.
• Joan Prieto. Com va ser això del primer llibre?
• Pere Meroño. Queda una mica lluny però em fa l’efecte que influïren tres factors. S’exhauria el llarg període en què la política, per a mi, era el més important; travessava, en una feina, un moment sense cap mena d’al·licient ni esperó; i, per últim, feia poc que havia pres part en tallers d’escriptura creativa a Barcelona. De resultes de tot plegat em vaig plantejar el repte d’escriure’n un, de llibre.
• JP. Com vares escollir el tema?.
• PM. Home, ho tenia fàcil: després d’una llarga implicació en la política no podia fer altre que referir-m’hi. I vaig escollir un polític amb el que discrepava profundament: en Josep Pallach. El principal importador, a casa nostra, de la socialdemocràcia. Veuràs, quan em plantejo un llibre, hi parteixo de tres premisses: la persona o tema m’ha d’agradar i/o interessar; hi ha una pregunta inicial a la qual li haig de donar contesta; i no hi ha d’haver cap altre llibre publicat de les característiques o amb l’enfocament del meu.
• JP. I després d’aquest primer?.
• PM. Doncs en vingué un segon –”Història del sindicalisme nacional als Països Catalans -1958-1987-“, un tercer –”Román: l’home que va organitzar el PSUC”-, un quart –El goig de viure: biografia de Montserrat Roig”-… I cada cop que n’enllesteixo un, en començo un altre.
• O sigui que la literatura és, per a tu, ara i aquí …?.
• La literatura és per a mi el centre. El més important de la meva vida.
• Per què has escollit el gènere biogràfic?.
• M’hi sento còmode: a través d’una persona parlo del país i gràcies al context general retrato una persona.
• Com et veus, a tu mateix, com a escriptor …?.
• Veuràs, fa de mal dir, tot això. Em considero un autor modest, de nivell intermedi. No estic pas casat amb cap editorial –això és una dificultat grossa a l’hora de promocionar-te i publicar amb regularitat-, a l’ensems, però, tinc una gran llibertat: ningú no et diu què hi has d’escriure. De tota manera, noto, des del primer llibre, una progressió. Parteixo de la base que la vida és un aprenentatge, i em veig a mi mateix com un aprenent que mira de posar, com més va, més alt el llistó, amb reptes diferents i més agosarats.
• Pregunta típica i tòpica, que n’opines de la literatura catalana, avui dia. Quin és el seu estat de salut?.
• Molt bo, gràcies. Trobo que la nostra literatura és perfectament homologable, tant en qualitat com en diversitat, a les de l’entorn. Està clar, això no obstant, que seguim tenint un problema pel que fa a la promoció, visibilitat, i capacitat d’arribar a públics més amplis. A la literatura catalana en conjunt allò que li manca és un públic fidel i nombrós.
• Alguna recepta?.
• Bé, en això de la literatura hi ha diferents estaments implicats: editors, mitjans de comunicació, institucions, autors. Hi parlaré, si m’ho permets com a autor. L’únic que podem fer és tirar endavant propostes interessants i que interessin la gent. I conduir-nos amb un nivell gran d’autoexigència, voluntat d’innovar, i ambició.
• Preferències, quant a autors?.
• Entre els veterans, en Baltasar Porcel. En Francesc Serès i en Vicent Usó entre els que pugen.
• Cap llibre pendent de publicació?.
• Sí, la biografia de la senyora Maria del Rosario Endrinal Petite …
• Perdó?.
• La senyora que el Nadal de 2005 fou presumptament assassinada per tres joves en un caixer automàtic al carrer Guillem Tell, 28, de Barcelona. N’he seguit la seva petja des de la infantesa fins a
• la nit de la seva mort.
• Quines són les perspectives de publicació?.
• No n’hi ha cap compromís, per ara, però sóc optimista. No et negaré, d’altra banda, que estic un xic decebut: em pensava que un tema de tan gran ressò ciutadà despertaria un més gran interès dels editors. No ha estat pas així. Em segueix costant prou això de publicar. Vés què hi farem.
• Altres projectes?.
• Sí, haig d’acabar un llibre que vaig iniciar fa tres anys, però que vaig ajornar per raons alienes a la meva voluntat. I en començaré un de cap i de nou.
• Sobre…?.
• Ja en parlarem més endavant, si et sembla. Primer, haig d’aconseguir editor pel llibre sobre la senyora Endrinal. En acabar, n’enllestiré el que et comentava. I, per últim, m’hi posaré, durant l’estiu o el setembre, en el nou. Serà un tema diferent i arriscat on com en el cas dels fets del caixer, el món editorial està poc avesat a posar-s’hi. De tota manera, em fa l’efecte que tant als autors com als editors ens hi manca, en general, una més gran ambició i obertura de compàs.
• Que tinguis sort!.
• Gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!