Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Home de llarg alè (…)
100.000 adhesions per un Estat propi!
va fer part d?una època convulsa i lluitadora.
De professió sacerdot, va renunciar-hi el 1990 per la relació de maridatge que mantenien Església i Estat.
Més endavant fou impulsor i dirigent de la principal plataforma de l?oposició democràtica: l?Assemblea de Catalunya, una iniciativa sorgida del millor PSUC ?un partit comunista integrador, receptiu, d?amplis perfils i fronteres-. Partit en el qual, i per cert, hi milità, el mossèn.
En Lluís Maria Xirinachs fou molt crític amb la forma i manera en què es va fer la transició democràtica ?un pacte de cessions i renúncies entre l?oposició i el règim-. És per això que encapçalà diverses vagues de fam i plantades davant la presó Model de Barcelona en demanda de l?amnistía total i les plenes llibertats democràtiques.
Durant les primeres eleccions democràtiques de 1977 ?a nivell estatal espanyol, i de nou sota l?impuls determinant del PSUC-, sorgiren al senat les candidatures de l?Entesa dels Catalans. Unes llistes recolzades pel partit dels comunistes catalans i el PSC-PSOE i amb presència d?independents. A Barcelona, el cap de llista fou en Josep Benet el qual va ser, per nombre de vots, el senador més votat de Catalunya i de l?estat espanyol ?un Benet que el 1980 fou cap de cartell i candidat a la presidència de la Generalitat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya a les primeres eleccions nacionals-.
Doncs bé, en aquell context, en Xirinachs va moure molta brega tot presentant-se com a candidat. La gent que abonàvem l?Entesa dels Catalans ens temíem que el seu gran influx i la seva extraordinària popularitat, podria obstaculitzar l?èxit de la candidatura unitària. És per això que hi hagué una mica d?enrenou polític. El cas és que, per Barcelona, van resultar elegits els tres candidats de l?Entesa i en Xirinachs, sense donar opció a cap més candidat.
En Xirinachs senador, no podia ser altrament, es féu sentir: protagonitzà nombroses intervencions en una línia de radicalitat democràtica i de denúncia. I quan s?aprovà la nova Constitució Espanyola féu activa campanya pel no.
El 1979, convocades noves eleccions espanyoles, en Xirinachs encapçalà la candidatura de l?independentista Bloc d?Esquerra d?Alliberament Nacional-BEAN, cosa que féu, igualment, durant les les eleccions catalanes.
A banda d?escriure, en Xirinachs es dedicà a donar classes d?un nou model d?estudis polítics, econòmics i socials.
Personalment, el vaig conèixer a finals dels anys 90 quan inicià la campanya ?Jo també em planto? per l?autodeterminació del nostre país. Campanya integrada per plantades en tot de municipis i comarques ?i que ell protagonitzà amb una de ben sonada a la plaça de Sant Jaume barcelonina-. Jo m?hi vaig adherir i vaig abonar la corresponent quota.
Recordo que el vaig anar a veure, a en Xirinachs, allà a la plaça. Varem estar enraonant una bona estona sobre la seva iniciativa i coses relacionades amb el sindicalisme nacional català ?amb el qual hi vaig estar vinculat, molt estretament, aquells anys-. Em va sobtar molt la fascinació que encara tenia el mossèn per Comissions Obreres. Fascinació que el duia a no comprendre perquè Comissions no recolzava iniciatives que anessin més enllà de l?autonomisme i,doncs, de veritable alè nacional i autodeterminista.
En acabar la conversa, vam acordar que hi mantindríem el contacte.
En Lluís Maria Xirinachs fou per a mi un personatge ben singular. Molt influenciat pel cristianisme més progressista i per l?exemple d?en Gandhi i la lluita pacífica i no violenta, va conservar una gran lucidesa en denunciar, des del punt de vista democràtic i nacional, la situació de dependència que viu el nostre país.
Pel seu tarannà lliure i independent i independentista fou una persona que produïa urticària dins dels aparells dels partits atesa la impossibilitat de posar-li un morrió.
En qualsevol cas, en "Xiri" -com el coneixíem popularment els pròxims- quedarà com a exemple a seguir en la llarga lluita d?aquesta poble per esdevenir una societat nacionalment lliure i socialment avançada i justa.
Segons que sembla, la seva mort ha estat un suïcidi. N’adjunto còpia l’escrit que l’exmossèn hi ha deixat:
"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l?univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d?agost de 2007"
Descansi en pau.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Qua la terra et sigui lleu.Visca la Terra!!!
La mort d’una persona, i més si és voluntària, no fa per riure ni per fer gresca. A mí no em fa gràcia la mort de ningú, tant me fa que les seves idees siguin del tot oposades a les meves, fins i tot si no són democràtiques. Però la mort de les idees d’en Lluís Maria Xirinacs representa un pas més per desfer-nos d’aquesta atmòsfera de violència guerracivilista que encara no ha esvaït l’eterna transició espanyola.
És patètica la manipulació que en feu els sobiranistes de la figura d’en Xirinacs, un vell tronat que tenia idees extretes dels temps de la Marsellesa… Rellegiu el que diu a les seves darreres paraules:
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
És clar, es refereix a la lluita armada, com bé ja hi va advocar el 2002 quan va dir que era "amic d’ETA". I a sobre avui els mitjans nacionals (de Catalunya) defineixen el personatge com a pacifista. Sí, és clar, tant pacifista com Tejero o com tots aquests delinqüents que, fent servir la nació que sigui, es venten de salvapàtries i defensen la violència armada o almenys la justifiquen verbalment. Aquesta transició espanyola, que va ser una estafa, encara ens manté relligats a un passat que no acabarà fins que la dialèctica guerracivilista, provengui de Jiménez Losantos o de Xirinacs, finalitzi. Xirinacs, si en algun moment de la seva vida va ser un vertader demòcrata i pacifista, fa massa temps que ho va espatllar. Com el racista Heribert Barrera.
Apa, compareu el testament del pacifista Xirinacs amb aquesta cita de Gandhi:
"If we were to drive out the English with the weapons with which they enslaved us, our slavery would still be with us even when they have gone"
Clavat, eh!, clavat…
En Lluís estava malalt, havia de prendre unes pastilles, si no ho feia perillava la seva vida. Havia arribat als setantacinc anys lluitant, se li podia demanar més va voler morir amb la naturalesa. El més natural, deixar d’aprendre les pastilles… això en dieu suicidi. I els pobles indígenes, i el esquimals tots aquest és suiciden o fan una mort natural.