Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Els grans i controvertits herois de guerra catalans
La història, la nostra història –poca broma, està farcida de soldats, generals i guerrillers de caràcter indomable, obstinats i, en molts casos, ai, menystinguts, amb vides novel·lesques. Vides i obres que cal rescatar, que cal recuperar: al capdavall tenim una important, una sòlida, història militar que no hem pas de negligir, d’oblidar, ben al contrari: ens cal, com el pa que mengem, fer viva la nostra gloriosa història militar, del temps de quan solcàvem mars i oceans, a cavall entre països i continents, tot mesurant-nos amb les més poderoses i emergents nacions del moment (…)
Els grans i controvertits herois de guerra catalans
SÍLVIA MARIMON
| Actualitzada el 15/08/2011 00:00. Diari ARA
Controvertits, apassionants, humans, literaris i, sovint, incòmodes, ignorats i oblidats per les forces victorioses. Alguns van ser condemnats a la forca i esquarterats. D’altres van morir en una cel·la lamentant la seva sort. La majoria dels herois de carn i ossos catalans no van tenir un final gaire feliç.
Antoni J. Planells Clavero, autor, juntament amb Antoni J. Planells de la Maza, de Roger de Llúria. El gran almirall de la Mediterrània (Editorial Base) ha quedat fascinat per les habilitats d’un d’aquests herois. L’indigna que alguns hagin qualificat Roger de Llúria, l’home que va derrotar les flotes franceses i va evitar la conquesta de Catalunya, de pirata.”És el més gran almirall en la història del seu temps -diu Planells-. El seu geni com a almirall i guerrer no és comparable al de cap altre almirall en molts segles. Roger de Llúria va ser valent, atrevit i estava molt preparat per al combat, per damunt de qualsevol altre comandant de l’època”.
Planells ha descobert “una persona increïble, dotada d’una capacitat inaudita per dirigir una flota de vaixells com si fos la coreografia d’un grup de ballet, que havia de ser un home que dominava tant l’art de les operacions navals com la logística i els estratagemes del combat”.
Aquest aguerrit guerrer, a diferència d’altres coreligionaris seus dels quals es parla en aquestes pàgines, Roger de Llúria, va tenir un final tranquil. Va morir retirat i a casa, a València, el 17 de gener del 1305. Si descansa en pau o no és una altra qüestió. Ell va voler ser enterrat al monestir de Santes Creus, al costat del sepulcre del rei Pere el Gran. La tomba, però, va ser saquejada -ara hi ha les restes d’una altra persona- i es desconeix on van anar a parar les seves despulles.
Hug Roger III de Pallars
El capità de l’exèrcit català que va morir sol i abandonat
“Contempleu aquesta desferra. Observeu el senyor de les muntanyes que perseguia el somni d’un estat pirinenc. Esguardeu com pot transformar-se un cabdill orgullós que ha defès fins al darrer seguill de vida, la seua terra, la seua gent, les seues lleis, les seves institucions… Ai ingrats, així han pagat els meus serveis”. L’últim comte de Pallars lamentava la seva sort, encadenat en una llòbrega cel·la de Xàtiva.
Format militarment a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, l’indomable Hug Roger III de Pallars havia estat capità dels exèrcits de la Generalitat a la llarga guerra civil catalana del 1462 al 1472, quan les institucions catalanes es van enfrontar amb el rei Joan II el Gran. Perduda la guerra, es va refugiar al seu castell, però el fill de Joan, Ferran II el Catòlic, no estava disposat a oblidar el comte rebel. El 1484 va encarregar al comte de Cardona, Joan Ramon Folc III, la conquesta del Pallars.
Hug es va refugiar a França i, amb l’ajuda de Carles VIII de França, va intentar recuperar el seu comtat. Va continuar lluitant a les guerres italianes, acompanyant el rei francès. Finalment, tropes castellanes el van capturar i Ferran el Catòlic li va commutar la pena de mort per cadena perpètua. Va morir el 26 de novembre del 1508, quan tenia setanta-tres anys, després d’un captiveri de cinc anys.
Josep Moragues i Mas
El tràgic final del general de batalla de la Guerra de Successió
Josep Moragues i Mas tampoc va tenir una mort plàcida. Nascut al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm, va ser un dels signants del Pacte dels Vigatans, es va comprometre a lluitar amb el bàndol de l’arxiduc Carles d’Àustria i es va enfrontar amb els partidaris de Felip V, coneguts com a botiflers. Perduda la guerra, Moragues, que sota l’arxiduc havia estat ascendit a general de batalla del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, va continuar combatent a les comarques interiors un cop va marxar el rei dels catalans, aquesta vegada des de Cardona.
Un cop caiguda Barcelona, l’11 de setembre del 1714, el general Moragues va intentar fugir, sense èxit, a Menorca. El van fer descalçar, el van abillar amb una camisa de penitent i el van arrossegar amb un cavall pels carrers de la ciutat. El seu cap el van col·locar en una gàbia de ferro al Portal del Mar de Barcelona.
Arnau Mir de Tost
La temible espasa contra l’Al-Àndalus del senyor d’Àger
Quan va morir, Arnau Mir de Tost tan sols va lamentar una cosa: no haver pogut viure més per conquerir Balaguer i Lleida, encara en mans dels sarraïns. Nascut a l’entorn de l’any 1000 a Tost, a l’Alt Urgell, va créixer a la cort d’Ermengol II d’Urgell. Aquest infatigable guerrer va dedicar la seva vida a la conquesta de territoris sarraïns. Però Àger, a les terres de Lleida, se li va resistir: tot i que la va conquerir el setembre del 1034, els musulmans la van tornar a fer seva el 1041. Finalment, i per tercera vegada, la va ocupar de manera definitiva. Poc després va llançar una febril campanya de repoblació.
Obstinat a fer fora els sarraïns, Arnau Mir de Tost va instigar, molt abans que comencessin les croades, la conquesta de la ciutat andalusina de Barbastre. Per fer-ho va enviar la seva dona a Roma per demanar el permís papal per reunir cavallers de tot Europa.
Roger de Flor
L’almogàver que va inspirar les aventures de Tirant lo Blanc
Roger de Flor era un personatge prou sucós com perquè Joanot Martorell l’utilitzés d’inspiració per a la seva novel·la de cavallers. Fins i tot el seu final és literari: Roger de Flor va morir assassinat el 1305, amb el seguici d’almogàvers que l’acompanyaven, després d’un sopar a la cort de l’emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg. La vida de Roger de Flor va ser força agitada. D’origen alemany, va ser frare templer, fins que va haver de fugir de Sant Joan d’Acre abans que els sarraïns la conquerissin. Aleshores va voler enriquir-se cobrant un peatge a tots els que volien pujar al seu vaixell. Poc després va llançar-se a la pirateria i més tard es va posar al servei de Frederic II de Sicília. La seva ambició hauria estat fundar el seu propi regne.
Carrasclet
El carboner austriacista obstinat a derrotar Felip V
Pere Joan Barceló i Anguera, Carrasclet , és l’heroi guerriller menys convencional de tots. Aquest carboner va adherir-se a la causa de l’arxiduc d’Àustria contra Felip V. Perduda la guerra, no es va rendir i va reunir una colla d’irredemptistes per continuar lluitant a les muntanyes. Finalment va passar a França, ja que els francesos s’havien enemistat temporalment amb Felip V. Va tornar a Catalunya amb un exèrcit irregular i va continuar batallant. El gener del 1720, però, els francesos van donar per acabada la guerra i els guerrillers es van quedar sols. Carrasclet va fugir a Menorca, cedida als anglesos, i d’allà va embarcar cap a Àustria. Va continuar lluitant amb l’exèrcit austríac, comandant un batalló d’exiliats catalans, fins als seixanta anys. Va morir guerrejant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Pere,
veig que al final has mencionat al nostre Carrasclet del Priorat, al que determinada gent, el tatxa de bandoler, oblidant la constància històrica de la seva lluita pel país, potser emmascarada com d’altres, per un conflicte bèlic de dimencions més grans. També voldria mencionar als germans Desvalls de Lleida, un amb el titòl de Marquès de Poal que va guanyar als borbònics a la batalla de Talamanca. L’altre, comandant en cap de la darrera plaça forta catalana , Cardona.
Uns cops per ignorància, real o intencionada, d’altres per un progressisme potser una mica fora de lloc, crec que no es dóna el tractament correcte a aquests homes valents que van lluitar amb clara i digna actitud admirable.
Jo crec que les potències d’aquells temps, se’n recorden bé del important paper de la corona d’Arago, sobretot esclar Espanya, França i Itàlia. Per això ja se’n cuiden bé de tenir-nos postrats, dividits i desarmats.
Salutacions .