Pere Meroño

Hi vaig militar, al partit dels comunistes catalans, en dues etapes ben diferents: a les acaballes dels anys 70 –en ple somni- i dels 80 –època refundacional i d’infantament d’Iniciativa per Catalunya, quan el PSU ja agonitzava-. El meu record d’aquell temps és, per molts motius, inesborrable (…)

De fet, i des que sóc hoste de can Vilaweb no he deixat, em penso que n’estic pràcticament sol, en això de fer referència, d’una manera o altre, tot parlant d’aquest colossal subjecte col·lectiu o de persones que hi varen pertànyer.

El cas és que ara n’he aplegat, en una nova categoria d’articles, tot aquell seguit d’apunts, i aviso que en vindran altres de nous, sobre el meu Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC.

El PSUC fou una experiència gairebé inèdita, d’unificació voluntària i democràtica, sota hegemonia moderada o socialdemòcrata, dels corrents socialistes, socialdemòcrates, tant autòctons – la Unió Socialista de Catalunya, com sucursalistes, la federació catalana del PSOE, comunistes, el Partit Comunista de Catalunya, i, aquí, també, d’independentistes –el Partit Català Proletari, escissió d’Estat Català-. El PSUC en tingué altre, de singularitat, va ser l’únic partit que no tenia un Estat al darrera que ingressà a la Internacional Comunista –allà era condició, sine qua nom per ingressar-hi, tenir àmbit estatal, bo i seguint el vell principi: un estat, un partit.

Tornant als apunts aquí aplegats, i deixant de banda aquell PSUC més modern amb 45.000 membres, un 500.000 vots, el 18%, on a Barcelona ciutat tenia 50 agrupacions, hegemònic al moviment obrer, a les associacions de veïns, entre la intel·lectualitat i la gent de la cultura, un dels més importants d’Europa al llarg dels anys 70, en tenim des de necrològiques dedicades a l’Antoni Gutiérrez Díaz, a en Gregori López Raimundo, a persones que hi foren però que ja no hi són, en Jordi Solé Tura, en Josep Lluís López Bulla, al grandíssim Joan Comorera, per a mi el millor de tots, de “Treball” …

Aquí els teniu, parlen d’una Catalunya que ja no existeix, donen fe d’una època amb una esquerra forta, digna d’aquell nom, honorable, en contraposició a l’actual. Parlen d’un model de partit, de política, de lligam amb la gent, que hauríem de tenir present aquelles i aquells que, sense nostàlgia però fidels a un llegat plural i contradictori, volem, ara i aquí, una esquerra anticapitalista i independentista forta, arrelada, i influent.

Com ho era, en part, el meu PSUC.

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!