Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Fonda impressió la meva, fa dies, pel coma irreversible de l’exsecretari general del meu partit. L’anunci, ahir mateix, del seu decés, no ha estat, per això, cap sorpresa. I em sap molt de greu: el Guti tenia corda per estona. Setanta set anys i encara seguia al peu del canó, fent política, una professió en la que s’escarrassà diverses dècades (…)
El Guti va feinejar, sobretot, dins del grup d’intel·lectuals del PSUC, i cara enfora, posant oli als principals organismes unitaris catalans, singularment l’Assemblea de Catalunya.
En Joan Comorera, en Josep Moix, en Gregori López Raimundo, foren els altres dirigents que l’antecediren en la secretaria general d’un dels partits comunistes més forts i arrelats d’Europa. I després d’ell només n’hi hagué un altre, en Rafael Ribó. Tots ells tenien la seva especificitat. A mi, però, els que més m’interessaren foren en Joan Comorera i en Rafael Ribó (especialment el primer, i per a mi, el més gran de tots ells).
Recordo perfectament a l’Antoni Gutiérrez aquells anys bellugadissos a cavall entre els setanta i els vuitanta. Prim, baixet, de mirada fonda i omniscient, conjunt de barbeta i bigoti ben leninistes, verb pausat i dialèctic, bona dicció i capacitat oratòria. Era, a més, un gran animal polític: la política l’omplia totalment i absoluta.
Anys bellugadissos, deia. El gran míting al Parc de la Ciutadella de Barcelona, a vessar, el 1977, durant les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura: 200.000 persones amb en López Raimundo, l’Alfons Carles Comín, en Santiago Carrillo…
La plaça de braus de la Monumental plena, de gom a gom, 20.000, per escoltar l’Enrico Berlinguer, la Pasionaria …
Els pactes de la Moncloa, i la rendició del PSUC-PCE i de CC.OO en un exercici d’hiper “responsabilitat” suïcida, i que aterrà el potencial de lluita, organitzatiu, tot devastant i llançant per l’aigüera i la base social dels comunistes.
L’agitació interna dels molts PSUC que hi havia dins del PSUC: la certesa que el partit, ni de lluny, seria capaç d’hegemonitzar l’esquerra, un PSUC que per força aprimaria; les convulsions pels pactes, renúncies i traïcions; la situació internacional d’un roig encès, amb el colofó de la invasió soviètica –imperialista i colonial- de l’Afganistan.
Les vagues i mobilitzacions obreres, la gran crisi econòmica: un canvi de paisatge social, i, de retruc, un nou panorama polític.
Aleshores, hi havia la consciència, entre els més lúcids, que l’esquerra transformadora havia estat derrotada greument –Manuel Sacristán, dixit-. I que el PSUC, el PCI, el PCF, el PCE … eren poca cosa més que simples partits socialdemòcrates.
En fi, anys joiosos, engrescadors, esprement la vida. I l’Antoni Gutiérrez Díaz, n’era un dels seus protagonistes. Li deien el “Lenin català”. Va ser un gran dirigent i un home de caràcter, un dominador. El cas és que volia comptar amb ell per un llibre que imaginava per d’aquí no gaire.
Em sap greu, hi torno, que ja no sigui entre nosaltres. Era un dels grans de la l’esquerra i la política al nostre país. Diuen que qui fa tot el que pot, no està obligat a més: ell ho va fer, i arribà fins on arribà. Personalment, l’enyoraré.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recorde un debat a TVE, al programa del Balbín en que Pujol li deia repetidament Antonio, Antonio……etc. I ell amb una dignitat fenomenal li digué: encara que siga fill d’emigrants de Múrcia, em dic Antoni. I continuà debant de QÜESTIONS SOCIALS I PROJECTE DE PAÍS.
Veus, per on va la fractura lerrouxista i també com se n’aprofita, quan vol CyU.
Mha dolgut moltíssim els seu decés.
Només els que hem viscut la clandestinitat, saben i apreciem el sacrifici i la lluita del poble català. El "Lenin Català", juntament amb el Gregori, Serradell, Pere Ardiaca, Rafael Vidiella, Cipriano i d’altres vius i morts, han escrit una història de la Catalunya resistent i lluitadora per la llibertat. Perquè el Partit, era més que un partit. Temps era temps i éren tant joves, salut.