Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
El vaig tractar poc però conec, fil per randa, la seva trajectòria política des de Catalunya Lliure fins a ERC. I el que ha passat en el recent congrés dels republicans em sembla una veritable injustícia (…)
Va ser fa uns 5 o 7 anys que vaig tenir ocasió de tractar-lo. Fou durant un parell d’ocasions a l’antiga seu del carrer Villarroel, al famós entresòl. En un despatx modern i asèptic. Ell, alt, cepat, amb un trajo amb corbata a la qual li costa d’acostumar-se –els típics moviments de cap per resistir el setge del nus-. Atent, observador, de parlar franc –com a mi m’agraden-, al pa, pa, i al vi, vi. Una hora llarga de conversa parlant, de què sinó, del partit –poseu aquest mot, sisplau, en majúscula-.
Un cas curiós el d’en Vendrell, en Puigcercós, l’Oliveras… nascuts i pujats políticament en el si del marxisme d’alliberament nacional –Catalunya Lliure-CL / PSAN, MDT els altres dos-, d’orientació comunista. I el d’aquest partit lib-lab, que en dirien els moderns, liberal-social, que té un aparell que prové del marxisme i del leninisme organitzatius.
Parlava, però, d’en Vendrell. Una injustícia, això del congrés. La seva no elecció, després de tantes fatigues i d’una tasca feixuga i de dedicació exemplars. Sembla mentida que, a hores d’ara, hi hagi gent que negui l’eficàcia de la professionalització de les tasques organitzatives i orgàniques i que, de forma suïcida, en faci bandera i aboni la destrucció de les dones i homes que fan i condensen l’esperit organitzatiu, l’experiència orgànica, el know how indispensable que fa els partits forts i arrelats.
No m’estranya, gens ni mica, per això, que els d’en Carod hagin tornat a perdre. Si el partit hagués hagut de viure de la seva dedicació orgànica ERC no seria pas on ara hi és.
Vendrell i molts Vendrells o Serradells o Josep Maria Sala són els que fan possible, aquí a arreu, que els partits rutllin, que estiguin ben greixats i que vagin fent via.
És per això que m’estranyaria molt que la nova Esquerra que tracta d’emergir d’un temps difícil i dur prescindís dels serveis i la contribució d’algú com el company Xavier. Fòra un luxe que ERC no es pot permetre.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament calen professionals en els partits i organitzacions polítiques.
Però els partits polítics no poden ser en mans dels professionals. Aquesta confusió és la que porta als partits a ser el que són i el que no són: GRUPS DE PODER SENSE ÀNIMA.
Els professionals de la política són els empleats dels amos de la política, no els rectors. I els amos de la política en democràcia som tots i cadascú de nosaltres, amb tots els defectes i ignoràncies. La formació marxista-leninista de molts dels professionals de la política ha estat nefasta per motius obvis. Són una casta pretesament il·lustrada que actúa amb menyspreu i despotisme.
El Sr. Vendrell probablement pot ser molt útil a ERC, però ha de reciclar-se en el seu ofici, i ha de desfer-se com tants d’altres de l’autoritarisme que per inèrcia porta a la pèrdua de votants i més votants i a una trajectòria erràtica. I a no admetre-ho ni reconèixer-ho.
La Independència no s’aconsegueix sense professionals que s’hi dediquin en cos i ànima. Però en la democràcia aquesta professionalització és bastant diferent de la pròpia d’un exèrcit amb cadena de comanaments. És una professionalització que es fonamenta en la HUMILITAT, en la PEDAGOGIA, en la capacitat de dirigir i ampliar l’acció d’infinits VOLUNTARIS.
No conec les habilitats del Sr. Vendrell més enllà de l’anècdota de fer calçotades amb grans titulars de premsa. Però si és el factor del redreçament organitzatiu d’ERC em trec el barret sense dubtar-ho. Però una cosa no treu l’altre.
Que ara el Sr. Vendrell no tingui més veu que la dels altres militants no ho veig dramàtic. Inclusiu és possible que faci millor la seva feina organitzativa si aprèn i rectifica. No és perquè si que les coses passen. L’aprofundiment democràtic ha començat. Al menys així ho espero i ho crec.