Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Veig en Joan Miró escoltant i mirant amb atenció, mentre la càmera, literalment, l?encalça i no el deixa de petja.
De seguit, obtenim un pla de l?edifici del col·legi d?Arquitectes, a Barcelona. I en Joan Miró que surt al carrer embotit en una bata blava, acompanyat d?un senyor amb ulleres i pelussera que li du un recipient amb pintura, i d?una senyora amb ulleres, roba, i botes tota fosca que porta, així mateix, una considerable minifaldilla, la qual li mena l?escombra i el pinzell.
El pintor, ben equipat, s?acara amb la decoració-anunci de la seva exposició a la façana de vidre de l?esmentat edifici. I pinta i repinta de negre ben negre, les imatges i els textos preexistents. Empra, l?artista, una escombra i un pinzell. A banda de traçar línies, i de tant en tant, planta una rodona. I projecta, també, tota mena d?esquitxos.
Les càmeres filmen, acuradament, fil per randa, l?acció artística.
No cal dir que el públic s?hi atura, mira, observa, esguarda, i de tant en tant, algú hi riu o parla. Altres s?ho miren de lluny, em sembla, un xic perplexos.
En Miró va ràpid. No atura. No.
A continuació, el film del gran Pere Portabella ens torna a mostrar l?artista. Ara, va armat amb una espàtula, amb la qual comença a destruir la decoració de la façana que ressenyem. Quan ell ja ha enllestit, una colla de dones de la neteja, el relleven en la feixuga i primmirada tasca.
Finalment, les càmeres retraten, gairebé a frec de l?artista, mirades, expressions. I ho fan per tots els cantons. I en totes les posicions. Baixant una escala, de perfil, frontalment, d?esquena, aturat, caminant. Em crida l?atenció la mirada ben viva i inquieta, com de fura, de l?artista. Un esguard que tradueix un gran tremp interior. És un Miró, em fa l?efecte, inquiet, excessiu, hiperconcentrat. Tot ulls.
– Miró, l?altre. Dir. Pere Portabella. Música: Carles Santos. Realització. Manel Esteban. 18 minuts. Catalunya. 1969
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
em pregunto si hem estat prou agraits amb en Pere Portabella, aquest pais es molt escadusser amb la gent interssant que fa coses importants, com es el cas d’en Pere, a mès una persona enormement culta, humil i a qui li agrada Bach, el pots escoltar cada dimarts al matí d’en Bassas, si en Zanuy i Foix el deixen parlar.Aquest si que hauria d’escriure les seves memories, serien fascinants
Francesc P.