Pere Meroño

Casualment, hem baixat a la mateixa parada, a prop del barri que ens va veure créixer –el del Congrés, a Badalona. Un parell d’anys de diferència, entre nosaltres. Ell, més gran. La darrera notícia que vaig tenir d’ell fou la crisi de la seva relació matrimonial. S’havia ajuntat amb una de les dones més boniques –alta, ferma, grans ullassos de color ametllat de “l’Insti” Eugeni d’Ors, de Badalona, situat al bell mig del barri gitano (el més gran i poblat de Catalunya, llavors). L’altre institut era l’Isaac Albéniz, el dels nens de papà del centre ciutat. Pijeria inclosa.

Recordo la seva mare –la senyora Carmen-, franca, xerraire, sense pèls en la llengua. Morta encara jove d’un càncer al cervell. Sorrut, malhumorat, madrileny cent per cent, amb un parell de pebrots, el seu pare taxista.

Va opositar per funcionari de presons, el fill. Hi va entrar al cos. Més tard, tinc entès que va assolir l’escala directiva. I que n’ha dirigit algun centre penitenciari.

Sense anell als dits, caçadora de cuir, sabates d’un vermell fosc, una elegant i acolorida bufanda, m’ha sorprès veure’l vestit amb bon gust.

Ell no m’ha vist, jo sí a ell –feia poc que havia enllestit “Cuentos reunidos” del gran i sorprenentment europeu, Saul Bellow, és per això que he pogut escrutar i inventariar amb profunditat la relació dels danys que la vida ens ha infringit a tots dos. Els meus me’ls conec, per bé que sempre va bé comptar amb una segona opinió. Tots dos “calcem” poc cabell, ell més “pelaet” que no pas jo, i amb el cabell més blanc. Es conserva més fort que prim –d’antuvi presentava un cos llarg i esfilagarsat, rocambolescament ossut.

M’ha agradat reveure’l. Una tènue sensació de tendresa m’ha acompanyat en aquesta hora capvespral. Dos infants. Dos joves. Dos homes que avancen més enllà de la cinquantena. De fet, dos supervivents fills i producte d’un entorn netament obrer, popular. Dels d’abaix.

El cap no ha deixat d’anar a mil per hora. I m’han vingut a la memòria els veïns i les veïnes de l’escala del número 12. Posem-hi a mitjan dels anys 70.

Baixos: el veí camioner, la dona gallega; Primer, els P. –una parella i tres fills, i un dels dos habitatges de famílies catalanoparlants que hi ha a la meva escala. Segon, la família d’en Carlos, nen i nena. Al front, un nucli malaguanyat, amb fort nivell de desestructuració familiar. Tercera, el senyor Daniel i l’Enriqueta i la filla pèl-roja, el pare geniüt i manaire –enfrontament garantit, doncs, amb ma mare, i ebenista afeccionat i home traçut, ambdós de les comarques tarragonines. A la porta del davant, la família L, i son pare membre de la Guàrdia Civil. A dalt, al quart, nosaltres, amb dos nois, qui n’escriu aquest apunt sóc el més gran. Dels quatre, ara i aquí, només n’hi quedem dos. Al front en teníem la senyora Carmen, el senyor Rafael, ella de Marchena (Córdoba).

En fi, vida viscuda, records que perduren. Històries i fotogrames que la trobada amb en Carlos –per ara, muda-, m’ha fet revenir i que remembro amb afecte i un pessic, hi torno, de tendresa. El meu país, la meva nació, és el meu barri, allà on encara avui, el cinturó de Barcelona es tenyeix de roig. I orgullós que n’estic de tenir el cor a l’esquerra i de ser membre d’aquesta comunitat de gent senzilla i treballadora.

http://twitter.com/perermerono