Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Un riu curt. Modest. Però tumultuós i de gran empenta per dessota. Quan era jovenet, em dedicava, des del pont de Sant Adrià de Besòs, a mesurar-ne la fondària. I sempre que agafo el tren per anar a Arenys de Mar, cada setmana, li faig una ulladeta. Hi veig algun passavolant, algun badoc, algun pescador (…)
El Besòs és un riu que mor amb una escorta de luxe, a banda i banda, la tèrmica de FECSA -tres torres de 200m d’alçada, i una de 93m. I a l’altra costat, un crematori de residus urbans.
És, no us en rieu, lo meu riu; el meu Besòs. No fa pas gaire que varen enjardinar-ne la llera. La classe obrera que n’habita els encontorns hi passeja, hi corre, hi berena. La iniciativa verdejadora ha estat un èxit.
El riu no s’ho esperava pas, això, tant de temps assistint, capcot i obedient, a l’abocament indiscriminat de verins molt verinosos. Fet i fet, el meu riu és un riu corrent fluvial sense pretensions, industrial i industriós. Curt però orgullós. Modest. Tímid. Però feiner, d’allò més feiner.
Però jo me l’estimo perquè és meu. És gris i marronenc, i rebec, com la meva pàtria petita i més propera: el cinturó de Barcelona, altre temps, ai, roig i comunista. Ara grogosa i punyrosada, desnerida i sense tremp.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que bonic
Tot i el maltracte i la doma que ha patit és bonic com tots els rius.