Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Baixo al metro, la nova de trinca línia 10 –sense conductors, automàtica. Veig que les forces vives del barri, ai, no se n’han sortit amb el bateig de l’estació amb el gloriós nom del “Che Guevara” -encara recordo quan llegia, de ganàpia, el seu llibre sobre la guerra de guerrilles, o aquella monumental biografia, o quan penso en José Rodrigo -la “R” de l’acrònim R.B.A.- propietari del gran grup editorial i mà dreta del “Che” a la guerrilla comunista -i prou que ho vindica, aquell període, en Rodrigo. Pujo a dalt per la banda del carrer Quevedo (…)
Allà, s’hi veuen encara les autoconstruccions de la immigració més vella i assentada. Tot de cases fetes penjim-penjam. El cor del barri és el passeig de la Salut. En baixar recordo aquell fotògraf a l’antiga que em feia fotografies amb la càmera coberta per una tela negra. I la botiga que expedia formidables i ben dolços braços de gitano i aquella altra del pernil de tota mena i per a totes les butxaques.
I aquell esglai, durant el llarg període de glaciació pujolista –servidor n’era a l’oposició, quan coneixíem, ai, com el pujolisme anava penetrant electoralment als barris populars. Al Congrés, el meu barri, l’any 1984, el de la hipermajoria absoluta i la guerra amb el cas de Banca Catalana, amb nou jovent que votava Pujol. I a la Salut, a través dels botiguers, l’antic vot UCD trastocat en vot Pujol.
I recordo, també, dalt del cinema la Salut, el pis on hi vivia en Manolo Armenteros, un dels líders del PSUC local. Un home combatiu. Andalús. Primer al PSUC, en contra de l’escissió del PCC. Poc còmode a IC, i que optà pel PSUC viu. En Manolo i aquell viatge plegats, i amb altres, de quan va morir Dolores Ibarruri “Passionària”, a final dels anys 80, i els 200.000 comunistes que ens hi aplegàrem a Madrid, amb un discurs vibrant, emocionat, del gran Julio Anguita.
Cinema la Salut, deia, i sala i pisos i l’illa sencera, tot tot i tot propietat del Manolo Escobar. Un home que arribà d’Almeria, i que va ser carter a la meva ciutat, i que s’endugué cap aquí tota la família –encara tinc gravada a la retina la petita casa familiar, i la mare del cantant, anant a comprar a mercat.
I, al final del passeig, i separat pel “túnel” -el pas de vianants sota l’autopista, aleshores fosc com a gola de llop-, el meu barri: el Congrés. La pastisseria, a l’esquerra, la Caixa Sagrada Família –després de Barcelona, després La Caixa, al front, i més a l’esquerra, les drassanes d’on veia sortir iots i vaixells que em semblaven enormes però que n’eren pas de tan de grans sinó de mides més enraonades.
I, no ens oblidéssim pas, la fàbrica de la regalèssia que assaltàvem, cada dos per tres, els xaves de barri, per aconseguir-ne el preuat arbust.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!