Pere Meroño

Dues imatges congelades de l?Arthur i l?Odile, alternes i pampalluguejants, i una música festiva de principis del XX, amb tocs de jazz, fan d?inusual i joiosa presentació d?aquest nou film d?en Godard. Un Godard, que en els crèdits, apareix com a:

?JeanLuc

Cinema

Godard?.

Geni i figura…

Primer pla: un cotxe descapotable, dos homes amb gavardina, el barri d?una ciutat amb port fluvial (després sabrem que és París) i en el cap la pensada d?un atracament. El lloc del fet: casa de l?Odile, una joveneta dòcil, enamoradissa, innocent, i un xic fava, coneguda d?en Franz.

S?esdevé l?acció, i una veu en of, la d?en Jean-Luc Godard, explica, ens alliçona, hi apunta coses. Els passatges són d?una gran lirisme i una molt notable qualitat literària.  Cal subratllar que, quan parla, la música emmudeix

Al costat d?això, veiem les coses d?en Godard, les seves picades d?ullet: un lladre que roba un llibre i se?l posa a la butxaca, el rètol d?un cinema que resa ?Nouvelle Vague?, la mirada directa a la càmera d?en Franz…

De París, anotem diversos escenaris: un bar; una torre a les afores, el metro, el Sena, una corredissa dins del Museu del Louvre, alguna panoràmica del barri i de la ciutat.

Film negre rodat en blanc i negre, us demanareu sobre què té de particular, quina és la específica aportació godardiana. Ben fàcil: el director francès deconstrueix el gènere, el reimagina. I ho fa amb una trama sentimental, despreocupada, romàntica, malenconiosa. Trencant els codis cinematogràfics vigents.

Resultat? Un film estrany, diferent, encisador. Una gran pel·lícula.

Fet i fet, Godard és Godard.

– Bande à Part. Dir. Jean-Luc Godard. Amb l?Anna Karina, en Sami Frey, en Claude Brasseur… 92 minuts. França. 1964.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!