Pere Meroño

De menut vaig veure com l’alçaven, primer en forma de scalextric, després de mur que, talment una serp, esdevé barrera infranquejable. Mur que separa, trenca, esqueixa, segrega, aïlla, esmicola. Hi passava i hi passa, la gran i veloç via, a tocar del meu barri del Congrés, a Badalona. L’autopista uneix el cap i casal amb Mataró i Malgrat, al Maresme (…)

Per Barcelona, conforma un gran sot, una ferida ara soterrània, ara a nivell de carrer, sempre, però, a cel obert, que travessa i fendeix el Districte de Sant Martí Provençals, on hi ha el Poble Nou, la Manchester catalana. Manchester que es perllongà, per Sant Adrià i Badalona, un cop el terreny es va exhaurir, durant el segle XIX i primeries del XX. Ara, a Badalona, aquest Manchester, decau mentre Badalona sûr Mer es terciaritza i desindustrialitza. Per cert que, a la part del polígon que hi ha entre el meu barri i la mar, allà on hi campava la grossa i fumejant factoria de Can CROS, i on el meu pare s’havia capficat a ensenyar a nedar, de grat o per força, entre crits i corredisses, allà, dic, hi ha un gran enclavament econòmic, dels més importants del país, de la puixant i molt nombrosa comunitat xinesa. El cas, com he dit, és que vaig veure alçar l’autopista. La mare m’advertia, seriosa i mig empipada, que sobretot sobretot, no m’hi atansés, a les obres. Entre el riu i Sant Adrià de Besòs, i el Congrés, l’autopista circula enlairada sobre grossos pilars de vora 15 metres d’alçada, deixant, al de sota, un oceà de peces de formigó on hi aparquen els cotxes, el jovent es distreu d’una forma o altra, i s’hi celebren els Encants o mercat ambulant. Recordo com, de menut, parlo de les acaballes dels anys 60, m’acostava al fondo forat que nodria, golut, de ferro i ciment, els fonaments dels pilars post-gaudinians. Un forat que, cas de caure-hi jo, no hauria resultat cosa fàcil de localitzar-me a la primera. A partir del meu barri, i quan el Congrés s’ajunta al barri de la Salut, on hi va viure la família del famós cantant Manolo Escobar, carter de Badalona, l’autopista enlairada esdevé mur cimentat i escadusserament ultrapassat per carrers i vials. Un mur, fet i fet, gros, ampla, desafiant, que trenca Badalona, que la fa, decisivament, menys cohesionada, que l’esmicola i divideix en termes geogràfics, sociològics -centre i perifèria- i de classe -una Badalona, per damunt de l’autopista, obrera, popular, aclaparadorament d’esquerres; una Badalona, la de sota, i amb  poques excepcions, poblada per oficinistes, menestrals, botiguers, i gent de pasta llarga-. Ara, els partits, volen mirar de solucionar el tema. Uns demanen que l’autopista sigui una Via Estructurant Suburbana -ja m’explicaran que vol dir això, concretament-, servidor, en qualsevol cas, aposta pel soterrament.

És hora, doncs, d’aturar. Prou de fer mal a Badalona. Ara toca rectificar una decisió de la dictadura desenrotllista i corrupta.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

PD. Podeu veure al centre de la foto i de dreta a esquerra l’autopista, tot dividint el territori i partint la fotografia. S’hi veu, també i perfectament, la desembocadura del riu Besòs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!