Del total de vots de l’Unione d’en Romano Prodi, 3 milions hi pertanyen al Partit per la Refundació Comunista-PRC, d’en Fausto Bertinotti -2,2 mil.-, i al Partit dels Comunistes Italians-PdCI, d’en Diliberto -800.000-. Tot plegat, pel volum i, sobretot, per la creixença, un veritable succés. Principal novetat dels comicis després de la victòria, per la mínima, de la coalició prodiana. Estem parlant, poca broma, de 57 diputades i diputats, i de 40 senadores i senadors… comunistes. Ambdues formacions apleguen l’ala esquerra del difunt Partit Comunista d’Itàlia.
Refundació Comunista -l’opció que jo hagués votat, a ulls clucs, cas de ser ciutadà italià- ha registrat una pujada espectacular arreu del país. Allà on hi havia lluites i combats socials en curs o finits amb victòria i concurs comunista, el partit d’en Bertinotti hi ha pujat d’allò més. Les grans ciutats, els cinturons metropolitans, moltes àrees urbanes, han fet que els comunistes més crítics i innovadors s’hagin constituït en el segon partit, per nombre de vots, de l’Unione.
Cal destacar que a l’Unione hi ha partits i individualitats tan dretanes com les integrades en el bloc berlusconià La Casa de les Llibertats. Aquests sufragis, aquests parlamentaris comunistes, seran, doncs, garantia d’una política diferent i alternativa.
Tot amb tot, l’Unione -poc que te crec!, duu, en el mateix vaixell, massa demòcrates cristians, massa socialdemòcrates descafeïnats, i massa lliberals… per esperar-ne res de bo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!