Pere Meroño

De seguit, el director mostra a l’exconseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya la seu del portal (redacció; espai per la producció dels espais televisius; sala dels servidors, futura seu de “Productes de la Terra”; sala d’actes-espai dels “implicats”; entresòl altiu i enlairat. Aquí, a l’entresòl i antic habitatge de la fusteria –on s’hi cabien quatre familiars, acordem de prendre seient per mantenir la conversa. Val a dir que una de les primeres, i de les moltes preguntes que fa l’exdirigent socialista, és sobre quanta gent hi treballa.

En Partal obre el foc i el fundador en 1968 –amb una dotzena de professors i estudiants universitaris- del grup Bandera Roja, comença a referir-nos dades, històries, visions, sobre el passat debat estatutari i la sentència que capgira i tomba i esterilitza químicament el projecte d’estatut catalunyès. Una situació que durà al número dos del Govern tripartit a deixar la primera línia política –els càrrecs a l’executiva nacional del PSC, el seu lloc a les candidatures socialistes…

Entre preguntes i repreguntes –i amb alguna perla que la senyora Vilaweb tindrà a bé de mostrar-nos en el seu moment- Antoni Castells ens declara, amb tota solemnitat, que: “cal refer un projecte nou, des de zero, que sigui alternativa de poder, que pugui formar majories i liderar el país; un projecte que no farà el PSC sol, però que tampoc es podrà fer sense el PSC”.

Parla, el president del consell assessor de la fundació maragalliana Catalunya Europa (interessant think tank–- d’una refundació o nova fundació d’un gran partit progressista, del que en va dir Pasqual Maragall, un Partit Demòcrata a la catalana.

Bé, el cas és que entre les intervencions d’en Vicent, les respostes d’en Castells, i alguna incursió meva, es desenvolupa una profitosa trobada que s’allarga per espai de vora dues hores de diàleg amable, intercanvi de parers, d’informacions, i una voluntat de mantenir viu el contacte mutu.

Acabem la visita, en Castells, recupera la cartera de professor. Servidor l’acompanyaré fins el metro, des del qual farà cap a la facultat d’Econòmiques, on és catedràtic d’Hisenda Pública de la càtedra que va pertànyer a Ramon Trias Fargas –fundador d’Esquerra Democràtica de Catalunya, i dirigent de CDC.

Fa temps –anys, que segueixo amb interès, la trajectòria política del nebot d’Alfons Carles Comín i María Lluïsa Oliveres. Es tracta d’un política sòlid, cerebral per bé que apassionat. De cap clar. De “parler vrai” –parlar franc- que en diria el meu admirar Michel Rocard, fundador del PSUC i pare de la “deuxième gauche”. I partidari, en Castells Oliveras, d’un “riformismo forte”, que en diria el meu enyorat Enrico Berlinguer –líder del PCI i amb cognom d’origen català. Que sap d’on ve i cap on va –malgrat que en entrar a Vilaweb, inicialment, s’ha confós de timbre i d’entrada. Antoni Castells, anècdotes a banda, pot ser –crec i ho desitjo- peça clau en la profunda recomposició de l’espai progressista a casa nostra.

  http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans