Pere Meroño

Victòria al meu barri, a Badalona, amb un 35% dels vots, primera força a un gran nombre de seccions censals obreres i populars, també a d’altres de benestants. És clar que el jugador de bàsquet professional Xavier García Albiol ha guanyat el partit. Victòria de qui? victòria de la democràcia (…)

La recepta dels nous populismes és tan simple com letal: sobre la base d’una esquerra que no exerceix com a tal, d’una esquerra que té un discurs i una pràctica de dretes, hi ha un ampli segment de sectors socials humils, obrers, orfes de representació política. En l’hàbitat històric, natural d’aquests segments, s’hi instal·len nous ciutadans i ciutadanes procedents de fora.

Els vells habitants veuen com vells i nous comparteixen espai no sense fricció, amb poca entesa o força distància, que la seva trajectòria vital sota el risc o la realitat de l’atur, dels ingressos migrats, han de competit per recursos escadussers, que una vida de sacrificis té com a premi el mateix nivell de vida que els nous, i creix la por, l’enveja, la gelosia, els prejudicis.

Sobre aquesta base, el populisme –que pot venir de polítics oportunitats que volen grimpar, de formacions originàries de l’extrema dreta, de gent sincerament amoïnada i que vol pressionar per no ser oblidada ni socialment ni política-, sobre aquesta base, deia, el populisme va una intensa tasca de contacte directe, talment corredors de fons, escoltant, observant, enraonant, i transformen aquest aplec de pors, de dubtes, d’incerteses en un discurs imparable, d’una eficàcia tan rotunda com irrefrenable. Amb una política que no estalvia els mitjans que calguin per assolir les finalitats perseguides; política, doncs, sense ètic, sense moral, d’explotació de les passions més primàries i incomfesables.

Alhora, aquest avenç capil·lar, encara subterrani, del populisme, ve acompanyat de l’autisme de la política oficial, instal·lada, liberal-neoliberal dominant, que menysté, infravalora, o blasma els nous equips que pugnen per reeixir des del populisme.

La tasca social, de contacte, de construcció de discurs, d’aglutinant és la que històricament han fet els partits comunistes, aquí el PSUC. És per això que són els barris amb antic arrelament comunista els que “compren” el nou missatge.

L’efecte d’aquest còctel polític és devastador, en primer lloc i principalment, per l’esquerra, i després pel conjunt del sistema polític, el qual es va amarant dels valors, les propostes, i els programes del populisme triomfant.

Del que s’ha dit, n’estic convençut, em ve en part la solució, la forma i manera d’acarar-se a aquest fenomen nou, habitual, d’àmplia i duradora instal·lació en el nostre territori mental, geogràfic, social, i per tant polític.

Hi són sobrers els blasmes –en García Albiol és un polític fred, calculador, un gran treballador, un esportista que acaba de guanyar el partit de la seva vida-, la criminalització dels electors i dels polítics protagonistes, fer el ploramiques; ara i aquí, ja és tard; cal aprendre la lliçó i actuar de forma intel·ligent, prudent, a llarg plaç per la construcció de noves polítiques realment representatives, plurals, que neixin i creixin al costat de les grans majories socials, sense menystenir ningú, pensant en tots i en tothom.

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!