Pere Meroño

Vaig conèixer a Moncada… tot llegint-lo, esclar, altrament, quan vaig topar-hi amb ell no l’hagués pas reconegut i regraciat. Va ser al carrer Gòlgota, a tocar de casa, pujant les escales. Primers anys del nou mil.leni (…)

… Mitjana alçada, mig calb, cepat, amb barba de pintor, anava al Centre de Recursos Pedagògics-CRP del passeig de la Vall d’Hebron, en una dependència del col.legi Josep María de Sagarra. També vaig coincidir-hi agafant l’autobus, em penso que el 17, en direcció al mateix lloc (un autobús en el que vaig coincidir també amb un Joan Brossa en calça curta, quan anava a casa seva, al carrer Gènova, en el que jo hi vaig viure quan tenia entre 1 i 3 anys). Després, vingueren els llibres; un be de déu, un gegant de la literatura catalana (el nostre William Faulkner?).

Matí de dissabte. Una pensada ràpida. un sí, d’acord: visitar la mostra fotogràfica de Jesús Moncada, al Born CC, que organitza el Museu Etnològic, d’instàntanies de quan Mequinensa encara no era submergida i negada per les aigües del pantà de Riba-roja… Mequinensa, la d’ara, que m’agrada ni que sigui perquè ha tingut molts anys batlle comunista.

M’adreço a peu Via Laietana abaix, amb pas ràpid, de petjades fortes -el meu de natural. En arribar a l’església de Santa María del Mar, hi entro -no puc resistir no admirar, un cop més, la seva bellesa esfilagarsada i majestàtica, la seva grandària lleugera i aèria. L’encís femení.

En passar per l’esplanada on és el nou Born, recordo una pancarta d’un pis proper, que comparava la nova instal.lació amb el Valle de los Caídos franquista! Un fiblada em disparà la ràbia, quan ho vaig veure, a mi que me’n moro de ganes de deixar de ser nacionalista perquè ja no sigui necessari, com deia mestre Joan Fuster. Em conformo amb ciutadà, o patriòta a l’americana, d’aquells que mostren la bandera un cop l’any, en dies assenyalats…

L’exposició aplega tot de fotografies de mida gran, amb una corrua de temes, i motius: joc pobletà dins d’un bar; xerrera al carrer; “Café Centro. J. Barz”; cases amb porxades; “Carmen. Peluquería señoras. Henry”; carrers estrets i costeruts o plans; cases amb teulades; una vista del poble amb l’aigua del riu que és a pic d’esvenir pantà fondo i inconmensurable; una barca surant; fragments emplafonats de llibres moncadians; un baster; caçadors mostrant un por senglar; dinar amb porró amb animada xerinola; avis; menuts; cabàs amb tomàquets; rebost casolà; gàbies d’ocells penjades a la porta d’una casa; un cotxe “simca”, el castell; Jesús Moncada de jove i amb cabell i sempiterna barba; miners feinejant; Estrena al cinema de: “Sólos los dos“, 1968, amb Marisol i Sebastían Palomo Linares; tres avis, tres, amb boina, bastó, i un mig somriure murri i expectant. 

Fotògraf, dibuixant, escriptor, quants i bells Moncades! 

Al que vingui a enderrocar-la (per a escriure a la porta de la meva)

Enruna-la, si cal

però sense escarnir-la.

El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra

És dolorida pell d’uns altres dies;

allí on no sentiràs sinó el silenci

nosalttres hi escoltem les antigues paraules.     

(Jesús Moncada) 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans