Pere Meroño

Didier ve del món del country, Elise del del coi de tatuatges. A ella, però, també li fa patxoca la música country (en concret, el bluegrass, el country més pur i destil.lat). Vides, doncs, countrys, amb música de l’idem, i un fondo i perdurable drama que els fendeix (…)

Si només fos la música, la pel.li se’n sortiria amb nota, però és que hi trobem un film filmat i interpretat amb molt de sentiments; amb actors i actrius que s’hi posen, que s’ho creuen, i que ho amaneixen tot amb esforç i naturalitat.

La parella, es complementa i conjuga bé, tot i que el noi és ateu i ella creient.

Ambdós tenen una filleta l’embaràs de la qual ha gairebé menat a la parella al desastre. La nena, Maybelle, té una malaltia greu.

El drama, com més va, senyoreja el film, el qual es veu serpentejat per giragonses endavant i enrere, amb una estructura fragmentària com a les que a mi m’agraden.

Per cert, el film country, amb música country, i vides country, s’esdevé a Flandes, Bèlgica, per ara), i està enraonat en neerlandès). És, doncs, una sòlida i entenimentada aportació del cinema europeu.

Tendre. Dur. Molt físic. Emotiu… es tracta d’una molt bona pel.lícula.

PD. Per cert, si no està doblat, els dos protagonistes canten la mar de bé.  

http://twitter.com/perermerono