Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Finida la guerra de l’Iraq, en Ted Mundy –exrevolucionari anglès- (…)
contempla com li revé el passat en la persona d’en Sasha, anarquista alemany. La situació, ara i aquí, i en acabat de l’11 de setembre USA, no és pas, ni de bon tros, la mateixa. Actors de la guerra freda, ambdós espies dobles i amics, s’adonen que hi ha tota una nova situació geopolítica; el món unipolar regit i regimentat pel neoliberalisme llampant i el neoimperialisme estatudinenc.
Els fets, les circumstàncies noves, posaran, un cop més, a prova la seva amistat feta i pastada de lleialtat, complicitat, i tendresa.
Des que el vaig descobrir el 1984, que sóc un amic absolut de les històries d’en John le Carré. Relats psicològics, anàlisis polítiques, trames i sub-trames… llibres que, passats molts i molts anys, quan algú miri d’acostar-se al període de guerra freda entre USA i l’URSS, no se’n podrà estar de consultar com a una matèria primera imprescindible per comprendre’n aquell període convuls i cabdal.
Si ho signa, a més, un lliberal escèptic i lúcid com en lé Carré (doblement interessant per situar-se a les antípodes de la meva ideologia; i pel fet que sempre m’he estimat més el constrast dialèctic amb els contradictors i discrepants -i entre aquests gent com en lé Carré, en Keynes, o en Galbraith, que no dogmàtics perillosos de la mena de l’Hayek, en Friedman, en Fukujama …-.
En qualsevol cas, i tornant al llibre, constitueix una lectura intel.ligent i perspicaç de l’actual conjuntura (la darrera part del llibre és, ben dissortadament, certa i real)
– Amics absoluts (Absolute Friends, 2003). John le Carré. Vessat al català per en Joan Puntí i l’Esther Roig. Edicions 62 (Butxaca). 477 planes. 10,50€. Barcelona. Maig de 2006.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui, Pere, no estic d’acord amb tu. Per a mi els llibres de John le Carré -i molt especialment els que ha escrit els darrers anys- són carregosos, tenen un munt de personatges secundaris que no aporten res a la narració, les subtrames s’acaben menjant la trama principal i són innecessàriament llargs.
M’ agrada molt més un autor com Graham Greene, amb una prosa molt més treballada i personatges amb una gran profunditat psicològica. Dins el gènere d’espionatge, hi ha tres obres seves que m’agradaria remarcar: El tercer home, L’americà tranquil i El factor humà. Aquest darrer llibre, per a mi, és una obra mestra absoluta. La lluita interior del personatge principal entre l’amor al seu país i l’amor a la seva parella és memorable. Si no l’has llegit, te’l recomano.
i la paraula que resumeix les cent i més planes que vaig llegir, és com diu el comentari, carregós. Al final l’he deixat de banda.
No he pogut. Els personatges semblaven adolescents dels anys 70 jugan a revolucionaris amb embolics i tics absolutament sobrers i forçats, que diluïen completament el fons que no el vaig trobar per enlloc. Decebedor.