Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
La Vaga General i la necessària refundació i unificació sindical
Amb un suport general, raonablement elevat, important, ben perceptible per la població, acaba una vaga general més –el 2013, les coses es posaran pitjor, i caldrà recórrer, de nou, a una acció d’aquesta magnitud (…)
L’acció ha estat pacífica, democràtica, general, i ha tingut un caire, també, transversal, ciutadà.
Una primera reflexió aconsella que tenint en compte que l’origen de les polítiques d’austeritat radical –d’austeritat, en caldrà fer més, si bé més gradual i dosificada-, que l’origen, dic, és la troica, l’eurogrup, les accions reivindicatives, propositives, han de ser d’abast també europeu, bo i mirant de defugir les lluites estrictament nacionals, estatals en benefici de les d’àmbit d’Europa.
Els sindicats –la veritable esquerra real que té Catalunya i també Espanya, la que mai no falla, i sempre és a punt per cridar a l’acció democràtica i col·lectiva- segueixen conservant una bona capacitat de connexió amb la ciutadania. Els sindicats, nascuts al segle XIX, pateixen, avui dia, de dificultats per vincular-se al jovent, a les dones, als treballadors i treballadores de les pimes. Pateixen d’una burocratització excessiva, d’estructures massa rígides i convencionals. Els sindicats, almenys per a mi, necessiten d’una refundació en clau organitzativa, programàtica, discursiva, amb un nou estil.
Més encara, ara i aquí no té sentit que UGT i CCOO operin com a sindicats independents. La divisòria comunista i socialista al moviment obrer és quelcom superat; és possible, és factible, interessa construir una confederació unitària fruit de la fusió entre ambdues que enforteixi la capacitat sindical d’incidir dins les empreses, els territoris i la societat. Catalunya reclama un sindicat gran, plural, divers, fort, àgil, nou, jove, veritable sumatori social i col·lectiu. Un sindicat com ara, la CFDT francesa –model propositiu, amb gran capacitat i cintura negociadora (va pactar diversos acords amb el govern Sarkozy, i amb altres de dreta), o com la italiana CGIL i la seva federació metal·lúrgica FIOM (un sindicat gran, obert, plural, crític)…
Un sindicalisme, doncs, que aglutini, que proposi (m’hagués agradat que el tema de la moratòria dels desnonaments, hagués estat pactat entre els sindicats i el govern Rajoy …)
La política d’austeritat radical –que no és res més que una enorme transferència de diners dels treballadors, dels pensionistes, dels aturats cap a la banca, el capital especulatiu, el capital tout court, és una política que no ataca la crisi, si no que l’engrandeix, la magnifica, la fa més grossa, dura, llarga i insuportable. Cal una altra política que, de debò, faci front als efectes de l’esclat de la bombolla immobiliària i la privatització i liberalització de la banda, del sector financer. I per fer-ho –i atès que l’esquerra política està poc visible, és minoritària o es troba en la inòpia- no hi ha una eina més bona que el moviment obrer organitzat: organitzem-lo millor, refundem-lo, i unifiquem-lo per construir una societat més lliure, més justa, més igualitària. I, a Catalunya, per avançar i fer un Estat català.
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això (el diferenciar austeritat de robatori) és nivell de parvuls. De ben segur que aquests que dieu “sindicalistes”, els panxacontentes secretaris generals de CCOO i UGT, també ho saben, però volen capgirar conceptes perque són peçes importants de l’engranatge repressor (i com a tals, beneficiaris de privilegis varis estatals). La “unitat”, estic segur, que la faràn… i de la mà del Vaticà. Tot és qüestió de temps i de repartiment de papers i poders.
Atentament