La meva pàtria és la meva llengua, i la meva pàtria és, de retruc, l’indret allà on s’enraona el català. El País Valencià és, doncs, el meu país, com l’és el Principat, la Franja de Ponent, Andorra, com ho és la Catalunya nord, com ho són les Illes Balears. És així, no puc ni vull fer-hi res, veges que farem.
A la Catalunya meridional es produeixen, ara i aquí, algunes de les millors iniciatives en termes de construcció nacional: entitats com Acció Cultural i la Xarxa de Casals; patriotes com l’Eliseu Climent, en Joan Francesc Mira, en Josep Guia, en Vicent Sanchis; EL TEMPS, L’AVENÇ, CARACTERS, MÈTODE, en matèria de publicacions; escriptors com ara en Josep Lozano, en Joan Garí, en Vicent Usó, l’Enric Sòria, en Toni Domínguez; en Miquel Gil, Al Tall, en Joan Aymerich, en el camp de la cançó; i si parlem de cases editores, no ens hem pas d’oblidar de 3i4, Bromera, Tàndem.
En fi, un caramull de persones, d’iniciatives, en l’àmbit de la cultura, de la llengua, de la política. Sense el País Valencià, la catalanitat mai no aixecarà el cap, i si un dia es perd, les catalanes i els catalans haurem begut oli per sempre més.
El País Valencià és, doncs, un país que admiro i m’estimo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com a valencià considere un insult que et referisques al País Valencià com a Catalunya meridional. Si vols alimentar l’espanyolisme i l’anticatalanisme segueix eixa línia, enhorabona. Que no us adoneu que esteu atiant el conflicte i vos comporteu com vol el PP?
Si n’hi ha que ser valencià, soc valencià per què vaig neixer al País Valencià com Fidel Castro es cubà per què va neixer a Cuba.
Si també n’hi ha que ser català, jo soc tant català com el que més.
Si manen tant els de “Espanya va bien” com els que no ho diuen però somien el mateix, això dona peu a altres enraonaments.
Contes inversemblants, un fet diferencial al País Valencià esdeve bord.