Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
17:05h, equipat amb bloc, bolígraf, i mòbil (…)
el cronista agafa el metro a “Penitents” per tal d’anar a la manifestació i fer-ne cinc cèntims. A l’andana, troba prou més gent que d`habitud –al seu barri té un gran pes electoral Convergència-. No en veu, però, cap senyora, adhesiu, o símbol extern, entre el respectable. Es demana el cronista, durant el viatge, si seran els de sempre, una miqueta més, o n’hi haurà més transversalitat. Constata que el comboi, abans de la seva estació, registra una entrada normal d’un dissabte a la tarda –cap incidència, doncs, d’uns territoris on el PSOE té un gran predicament, veritables graners de vots-. A Gràcia i Eixample, el tren és a vessar. Creu el cronista que el tàndem joventut/classe mitjana, pot resultar, un cop més, la clau sociològica d’un hipotètic èxit.
A l’estació de Catalunya les andanes són a rebentar. El que és tota una premonició n’esdevé certesa només treure el nas a l’exterior: una multitud festiva i abanderada ocupa el tram mar de la plaça. Potser unes 20.000/25.000 persones. I gernació dins d’una altra gernació; la zona Catalunya/Rambles és bastió turístic i cosmopolita. El metro, el tren, segueixen vomitant manifestants. Davant l’atapeïment del punt d’arrencada, l’experiodista decideix esquivar la gernació tot fent la volta a l’illa on hi ha El Corte Inglés. Comprova que altre gent fa tres quarts del mateix i que, de l’Eixample estant, baixen persones i colles en direcció a la manifestació. El cronista creu que viurem una manifestació com les de l’11 de setembre dels primers anys vuitanta -100.000, 200.000, 300.000 persones-. D’espectacular i ben engrescadora li sembla al cronista-internauta que pot caracteritzar la visó d’aquests moments: un cuc llarg, gegantí, multicolor, avança Via Laietana avall tot cobrint, densament, la totalitat de l’espai disponible.
Que com és, el públic? El gruix és la classe mitjana –veritable portadora del sentiment nacional, davant de l’abdicació de la burgesia i la indiferència de la classe obrera industrial-. Professionals, treballadors de coll blanc, comerciants, joves, grans, adults. Sectors del públic coreja consignes independentistes que, malgrat la simpatia de molts, no són secundades massivament. La majoria del públic assisteix alegre, esperançat, però amb circumspecció a la gran resposta en clau de dignitat nacional. Feia un munt d’anys –des de les “manis” anti-transvasament de l’Ebre i contra la guerra de l’Irak- que aquest cronista no feia part d’un seguici tan nodrit i poderós. El periodista desfila sol. Aixoplugat per la multitud densa i atapeïda. Una amiga el telefona i tots dos es troben minuts després per pasturar-hi plegats. L’amiga és una votant fidel d’ICV-EUiA. El públic va desfilant mentre fa petar la xerrada. N’hi ha abundor de famílies, de parelles, de gent gran i de canalla. El camp nacional es troba ben representat. En un tram, a tocar del Foment del Treball Nacional, uns globus gegants van les delícies de la gent, la qual salta per empènye’ls d’un cantó a l’altre. El cas és que la “mani” és tota una festa. Després de fer el cim i assolir la tarima que anuncia la fi del recorregut, el cronista torna a actuar amb l’automàtic posat i gira cura per tal d’“estudiar” la manifestació de cap a cap. La llarguíssima cua és tan densa com els trams inicials.
Cal destacar, a banda, de la presència aclaparadora d’una gernació no arrenglerada políticament, del gran nombre de membres i simpatitzants de la força hegemònica del camp nacionalista-sobiranista –CDC-. També del seguici d’ERC, unes 15.000 persones, per cert molt radicalitzat si jutgem algunes consignes contra el govern de Madrid, la policia, etcètera. Poc més d’un miler darrera les pancartes de la coalició ICV-Esquerra Unida i Alternativa. Una xifra semblant les de la CUP. I un grup testimonial a l’entorn d’Unitat Nacional Catalana.
Voldria el cronista subratllar diversos aspectes: la “mani” era monolingüe en català; alguns sectors de l’independentisme revolucionari –Endavant, Maulets, o eren absents o poc representats-.
I la dada més important: la classe obrera industrial, el cinturó de Barcelona, els usuaris pels problemes del transport… podem dir, diplomàticament, que eren invisibles. Passades les 19h, el cronista plega veles i ho deixa córrer, per avui.
La gernació per la dignitat nacional queda enrere i comença a esdevenir record, una altra multitud, tant o més grossa que l’anterior, circula pel passeig de Gràcia, plaça de Catalunya, passejant, comprant, fent el badoc, guardant cua per anar al cinema… Fet i fet, i per a la gran majoria, el d’avui és un dissabte qualsevol.
PS. Pensa el cronista que fóra reduccionista i esbiaixat, i un gros error, que hom caracteritzés d’"independentista", aquesta demostració popular transversal i polièdrica. Creu l’escriptor i internauta que estaria bé, però que encara no n`hi ha pas, de condicions.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Pere,
Una altra vegada els vostres amics els nacionalistes bascos us l’ha ben jugada. No tenen prou amb rebre diners de tots els espanyols (també de tú, amic, també de tú), amb el famós cupo vasco, sinò que, a més a més, us venen per un plat de llenties en la famosa recusació de la ministra Magdalena Álvarez. Fins aquí, "sin novedad en el frente", res que no hagi succeït d’altres vegades. Però, oh estimat Pere, us l’ha ven clavada amb l’atemptat d’ETA. Aquesta notícia ha aigualit del tot el que ja, des d’un principi, havia de ser una manifestació aigualida. Als mitjans de comunicació els ha vingut de perles per deixar-vos com un trist peu de pàgina de la jornada. I després, la culpa, de Madrid. Bien sûr. Quan deixareu de ser faldillers amb els vostres amics del nord i passareu a defensar aquesta famosa dignitat de la que tant parleu? Per exemple, dient-los quatre cosetes ben dites…